1 July Beijing markets and Temple of Heaven

Morning in Beijing, we wake up in the 4 bunk bed dorm. I hope she is in a better mood than last night. Last night, I wasn't sure whether she was angry at me at how i managed the situation at reception or just angry because of what happened. I may be more relaxed at all this, but this is maybe a lack of assertiveness from my side, but then this is because if something really bothers you you (i) do express it. Anyway, between checking our emails and a quick walk around the amazing, noisy and busy market which closes at 9am on the dot, we kill time to sort out about our double, and we leave it sorted before we hit the streets towards the Temple of Heaven.
That market was something! from 6 to 9 one of the most fascinating, colourful market I have seen takes place right 100 feet away from our hostel. The husstle and bustle, the foods on display, women and men alike around, the food being cooked, fried, boiled, steamed, the dough, the skillfulness of those making it, how tasty it was! we tried a number of things, each was about 0.10€ and nothing gave us an upset tummy, it was all delicious, a pleasure for our taste buds.
We really enjoyed this morning scene on our second last day in China, before our departure.
We sit down while we sip our canned white coffee while eating their instense flavoured foods, canned coffee and breakfast food in China probably is a rare, unusual sight for them, a bit of no-no thing for them, but what the heck, we needed that bit of a kick our system is hooked to.

We managed to them them free breakfast and then when we paid, and extra discount for the hassle...trying to speak to the girls we liked most nicely but determinedly about how disappointed we had been after being so pleased with the service before we left for Mongolia and all. Change money, I buy another 2GB memory card for 180yuans when the first price was 490 i think.
Well off we go on foot to the do the sights. It all seems a bit easier now! straight down the shopping street...Change money. We saw a chinese decorative door leading to what looked like a food market on our right. The right we take to find food, brightly coloured shops and souvenir stalls. As you walked past the tenders grabbed you by the arm to stay at theirs. All of them had very attractive items, really cool dolls, mao zedong stuff, chopsticks, decks of cards with communist pictures, teapots and tea sets, cups... lots lots of things, carved stone stamps...i have to push her out of there because she would have remained there and bought the whole market! hahahaha. Carry on walking, we make a right, reach Tiananmen Square, make a left and straight down. and straight down, a left at another left...posh, recently built shopping street.
off we go to Temple of Heaven
ever-longest wall i have seen, Zara is there, beautiful and classy chopsticks shops, tea sets, decorations, food, ...
youths with very unusual hairdos in a what looked an old hutong neighbourghood in the process of renovation (=turn it into high rise buildings and destroy the tradional chinse housing)
a labyrinth, we must be very very close but there's no way we find the way to the temple. We stumble upon this very long wall i said, never-ending wall on the right, never ending wall on the left. We were desperate for an entrance to what must be the Temple of Heaven grounds but no gate to be seen!

street foot in beijing. http://www.lonelyplanet.com/mexico/travel-tips-and-articles/77162?intaffil=lpemail
takoyaki (japanese)

rickshaw 2 yuans with his fingers, asks for 20 at the door,
Temple of heaven, Beautiful
girls in imperial costums, friendly and smily.
throngs everywhere, a handful of tourists too, a handful proportionally to the chinese visitors makes a nice figure!
Tornem en taxi, molt de trànsit. posen el taximetre. mira la guia al revés! Se'ls ha d'ensenyar el nom en xino pq sinó no entenen els caràcters llatins.
it was 5ish pm when we got to the shopping street food market, amazing food, I was starving, we hadn't had any lunch
...

29 June UB and fly back to Beijing

This is coming to an end. We have mixed feelings about it.
We wake up in humid UB, earlyish so that we can make the most of what's left of our time in MOngolia. The plan today, thanks to judit's careful planning of the few hours remaining, is... a wonderful French breakfast at the French bakery round the corner from our hostel, go and check about luggage allowance and flight re-confirmation (we did it from Khovsgol) at MIAT offices, which were also just one minute walk from our guesthouse. Location was great!
We crossed our street and walked through what looked like back-streets to us which are actually normal one with communist looking blocks of flats and still-fairly-bare shops, a park with the adults-type-of-swings to keep them exercising and I shortly located the French bakery recommened in our LP. The look inside was totally western. We so well knew we wanted! Ordered capuccinos and chocolate croissants, which were heavy and buttery, which translates into DELICIOUS! A treat after two weeks of hardly no food for breakfast and really basic stuff, except for a tin of olives and biscuits and aloe vera juice the odd day. Real coffee and the bread they carefully placed in the bread window/counter seemed "freshly" brought in from France in a 5 minute walk distance! Still with the rush in our veins of being clean and just washed hair and with our spotless nails it felt almost home!
Judit and I had compared prices for airport transfers by taxi, we were quoted 10.000tg if i dont remember badly but in the end we decided to accept Nassan's 12.000tg because it'd be more practical for us.
I also popped up to Nassan's to accept her offer to drive us to the airport for 12.000tg and the moment she opens the door she says we can be taken there for 10.000 without me uttering a word! great! I wonder what's crossed her mind ... again this business-orientation and the utter desire of offering the best service at almost unbeatable prices in exchange of our good reviews about her tours and service, which fine by us but it's just too obvious that it makes you sick! Anyway, and now... it's time for shopping! off we go to the big souvernir shop in the flower centre on the corner of peace avenue. Dolls and boots catch J's attention, clothes and hats and bags from west Asian cultures mine, ...
want to buy sandwiches for the wait and flight and there was nothing like ready packed sandwiches to go in the shop! Noodles and biscuits again but no proper take away food. We hit a busy koshoor restaurant and we order some veg and meat ones to go, which we eat in the room while we tried to stuff what we've bought into our already jammed-full bags! and off we go to the airport in this brand new 4WD that picked us up at the station when we arrived. I seemed like crazy too taking pics of UB.
Communist-looking buildings, busy and shaky bus shelters, a power station, it's a sprawling city. 1.2m of inhabitants, many of them have seen the city change dramatically over the last 20 years, 10 in particular I'd dare to say, since the fall of communism, others have grown up along with the changes taking place, with the ideas of the parents conflicting with their changing present: consumer society, growth and expansion of brands and designer labels, communications - older generations used to study in Russia, younger ones if they can afford it, want to leave the country for better job prospects). Old and new buildigns giving the city an incongruous look and feel. It's certainly not nice, no personality, no character i'd dare to say, because of the buildings, which along with its people is, what i think, gives cities their own character. Dodgy looking. Said to be unsafe too, high levels of alchoholism steered by homelessness. children living in manholes to keep warm in the long winter nights when cold is extreme and bitter, unbearable at first sight to many of us, in cosy mediterranean countries. I said at first sight cos there was the American girl who grew used to it. Humans are adaptabe and adjustable. But Mongolia would be a hard one to adapt to. Airport wait, and boad the plane of to Beijing again.
we see a different part of the airport, and it's new and glittery and fancy. Visa control, taxi which was taken at the taxi rank and off we drive, same familiar road agaion, same really high buildings and the taximeter running faster than on our arrival and we had very little cash left!
Had reserved a twin on-line from the north of mongolia, a few days ago, about under a week.
We get there they have no room available for us and they assign us a 4-bed bunk. Judit was outraged at this, i wasn't so angry but we did say we had tried to make a reservation the day we left, that we had stayed there two weeks earlier and had been pleased with the service but to no avail. We spoke to the head of staff in the morning, got free breakfast and ???
Rest or out??

28 June Monastery and drive back to UB

La iaiaona ens porta aigua calenta, i pa per esmorzar.
com sempre tornem a enrotllar els sacs, tornem a buidar la bossa per posar-lo a la base, tornem a col·locar la poquíssima roba que portem i etc. i enrotllar la mena de mini matalàs que ens deixa el Chaga. Els llits són cutres cutres a matar, un dels dos més cutres ens el que he dormit (mai) m'atreveixo a dir. Ja és la última vegada aquí... bé, en ruta. Encara ens queda la nit a UB. Fem els cafès, cada una es fa el seu per iniciativa nostra pq ens vam acabar fixant que una no col·laborava gaire en tasques comunes a mig viatge i vaig deixar de preparar, rentar i recollir pels 4, ara ho feia. La J cal dir que és super servicial, de seguida es posava ella a rentar, recollir, etc. Et fa sentir malament pq jo ho faria un pel més tard i ella al moment d'acabar ja recull.

Carreguem el cotxe, i al donar-li tot el que ens queda de fils i agulles a la dona, li ensenyo el groc del fil i de la seva sanefa al deel que porta posat avui, rosa i groc. Quina iaia més maca. Està allà asseguda amb la seva tetera i les botes! Li vaig a fer fotos. Ara mirant enrera m'hagues agradat parlar-li, asseure'm i mirar què i com feia.

I per sorpresa nostra marxem al monestir en cotxe... que està a dos minuts a peu! Allà entrem i el Chaga ens va explicant la historia: dels dos germans Amur bayasgalant que no sé qui va matar i van anomenar el monestir amb els seus noms, és simètric i té influencies xineses, mongoles i tibetanes. ES va construir al s. XVIII i és dels pocs que es va mig salvar de la destrucció de monestirs i cultural del 1937, pel comunisme. Es va restaurar al 88 però tot i això està bastant fet pols per fora en comparació a altres edificis que hem vist.
És un dels grans monestirs del país, junt a Gandan i Erdene Zuu. Allà xerrem amb un parell de turistes francesos molt guapos, tots dos: pare i fill. Mentre estem mirant els 4 acolorits i amenaçadors protectors a l'entrada. Realment podríem contar els turistes que hem trobat pel camí amb els dits de la mà!
passem al pati i esta ple de sacs de fulles que faran servir com a incens, tal com vam veure al monestir petit, d'influencia xinesa de teulat verd, al Tibet.

Ens obren, bé, obren perquè hi ha la visita d'una eminencia tibetana acompanyat d'algu important pel que sembla. El candau és interessant.
4 columnes, canalitzen aigua, cobertes d'alfombra com a tot arreu budista (a katmandu, els budistes prop de Boudnath fan catifes, al Tibet tots els seients estaven coberts amb catifies,...).
i al darrera, a l'edifici del darrera quan ja sortim... els monjos cantant, recitant! m'hi assec i escolto. Són juganers, estàn més per jugar, que per cantar i no perquè hi siguem nosaltres sinó perquè són jovenets suposo. És un de gran que canta i els altres han de seguir. Que xulo veure tot això. És genial. Faig poques fotos per no molestar gaire però així tindré poques oportunitats. També d'amagat els dono una barreta de cereals. jejeje que amaguen dins les robes granates, sense dir gràcies. dir gràcies a mongolia es de mala educació, demostra que estaven esperant un regal i no es fa, l'amaguen i l'obren a soles. Aquest tipus de situacions fa que el viatge m'hagi valgut moolt la pena. Ens fem fotos, parlem amb la gent del tibet, s'interessen perquè porto el rosari budista, ...interessant. I jo que no volia deixar d'escoltar i observar els monjos. M'hi hagués passat hores allà dins.
De mica en mica anem encaminant-nos cap a la sortida, sempre amb aquests altres visitants locals i tibetans, i fora, al pati que hi ha al davant ens ensenyen els jocs típics quan hi ha festivals. una mena de gallineta cega, guiar a una persona amb els ulls tancats a un punt de la paret... és divertit, sempre t'acabes separant de la paret!

Conducció, camps cultivats, llargues i rectangulars extensions de camps, un color més marró, com sec. Es torna lleig, en comparació amb tot el que hem vist fins ara. Dinem al sol al costat de la carretera, en un lloc sense cap mena de gràcia. Have our coffee, make a count of how many we have left and we see her hiding some sachets, none of us said a word but that wasn't very nice. In a way, were glad she'd forgotten to take the food from the boot when we left her! (There's a different feel now, we are not far from the city and it all looks a bit more populated, more like the outskirts of the capital, so to speak. The amazing, pristine landscape is no longer. Fields, industry, blocks of flats. mercat d'animals al costa de la carretera, gasolineres, industria)

Arriben a UB, mooolta cua de cotxes. Es un dia entre setmana. Estem una hora i mitja per creuar la peace avenue a la guesthouse, amb la calor que fa, les ganes d'arribar i dutxar-nos i la Nassan que truca al Chaga per veure on som, suposo que tenen controlat que a les 6 s'ha d'haver arribat per tal de no gastar ni un tugrik més. Deixem a K, quedem per sopar després de pel camí haver llegit la LP per restaurants, i apa! ....

No veiem res estrany pels carrers però se'ns ha avisat de vigilar i tornar en taxi, que algun cop han atacat a estrangers. A part dels carrers principals, és tot més aviat fosc. plou i pujo a canviar-me de sabates,no vull que em passi com a pequin! la noia s'havia deixat el seu sac al cotxe i li portem. No trobem el restaurant, preguntem sempre amb la guia de mongol amb nosaltrs, pq sino: impossible comunicar-se.

Haviem quedat en un.. lloc que resulta ser mooolt pijo, l'esperem, un mongol no deixa de mirar-me. Es interessant la situació. En un lloc on l'estètica no és gens important a primera vista, on no et sents ni guapa, ni et pots arreglar, ni cal que t'arreglis, ..sentin-nos netes, i mig decents de roba és un petit luxe. la sensació d'estar despullades, netes, una dutxa, sentir l'aigua relliscar per les espatlles! uf quina sensació més agradable, el secador, els cabells nets. En dos setmanes, els rentem dos dies.

Al final, com que aquest lloc era car, anem a un altre, on té un look molt western. menjem western style food, mongolian beer, vodka per tres i despedides i bon viatge a la k. I tornem a casa a peu, comprem aigua al kiosk de la cantonada i a fer maletes que dema migdia ja marxem..

27 June drive up to Amarbayasgalant Khiid

Homemade bread today! Yum yum with a bit of jam! What a treat! Food has been boring, bland, rather tasteless most days when eating with families but undeniably an experience. Freshly- and hand-made flour noodles, boiled with dry meat, all kinds of milk and dairy products. So the bread was a real treat, it was as sign that this is coming to an end.
Today we’ll be in the car the whole day too. We drive along a road Chaga had never driven through before and I was just in awe how he can be so sure what’s the right way when there’s no road signs. “Only one road” he replies. Well but still! Vegetation today resembles more our European bushes and trees. The Selenge river is on our left and we drive across dense vegetation and cool-shaped mountains. Fields with yellow flowers and alpine vegetation further east, and we stop by a river to collect some water to boil for our lunch, pee and I take the opportunity to sink and dip and soak my fingers to try to remove the almost permanent dirt in my nails. The water we collect looks dirty, it has this pale brownish colour which is a bit off-putting to be honest and the boiling we give it I doubt it's enough to kill the germs in it. Landscape is beautiful, as usual. These days Chaga has been explaining that that week flowers, in a given area, were yellow and that within 10 days they’d change colour, another type will blossom, and he said: this week yellow, in 10 days, pink and later blue… We’ll stop and look at the pink twisted one, and the amount of grasshoppers there is is also hard to believe! Different sizes, big as I’d never seen them before, and colours (brown and green).
We drive past an ovoo, which I have re-named as “a nest of shit” since with the excuse of leaving an offering, all kind of rubbish is dumped there: bags, broken pair of glasses, lots of empty bottles of whisky and money basically. Would you feel tempted to nick the money? Maybe but superstition wins and you don’t as it may be a bad omen! The pines in the trees are nice too, small, red and softish. Herds block our way, 3 boys in their teens and 2 adults herding the sheep, goats, and horses. Later, they’ll be having a tea with us, which will give the chance to see the ritual with mongol tea that Chaga makes for them.
We stop for lunch at a field swamped by flies. Very annoying, they even show in our pictures. And the nomads we drove past half an hour earlier stop by us. We take pics of them, with them and we even see the offering some tea before drinking that Chaga has performed for them. He took a ladleful of tea and threw it up to the skies. And I offer them our chewy biscuits we don't like. We are sick of them. In 10 minutes none’s left! Cool. Good deed of the day.
It’s amazing to have so many animals right next to us, cows, the horses and goats,… these people explained that their wives were in the new location, behind a mountain, and they drove there while they are in charge of leading the animals there on horseback. Modern women! The girls complain and make a fuss about bees in the car. Today is my turn to sit in front. Drive through the very soviet looking and copper mining town of Erdenet, famous for an almost all Russian population a couple of decades ago. You go in through the all-Mongolian wooden and metal housing to reach the communist part of town with soviet blocks of flats. Apparently it used to be misplaced in maps so that it was hard or impossible for people to find this town, I guess because of its mining resources. Now it’s the second biggest city in Mongolia. We have our room temperature, which is warm, coffee, I developed the habit of pouring the coffee sachets into the bottle of water to make us a “cold” water coffee mid-afternoon without having to stop and heating water.

We get to a nice spot, and we see the Amarbayasgalant Monasetry in the distance on our right. Get to our guesthouse and the old lady with a very nice and pleasant smile lights us a fire and brings more chips of wood, which I help her to put in our ger basket and she starts making us dinner and chaga to fix the car, for a change. J and I decide to go for a walk, and in the end, K tags along: “girls give me a minute!” and it’s about a long 20-minute wait there in the ger, just waiting. The left hand side of the monastery is kind of developed, the Mongolian way, not nice, it’s like a small community here, and so far it had all been quite if not very pristine. A pool table, monks wandering about, horses, a few shops and new-looking, squatting but walled, blue toilets, and gers and houses. And the monastery of course. And the big stupa being painted (or built?), behind our ger.

I don't remember what we ate for dinner. But i do remember a few blokes a bit younger than us in the house next to our ger, looking at us and us trying not to look at them but hard to resist, much as mongolian men are not attractive, to say the least. The girls take the piss with me and Chaga, they say he goes follows me whereever i go. I think I am the only one who listens to him and takes some interst in him. He's a nice man.
It must have been another night in the ger with no light, just a candle and our headtorches, dogs barking outside and bit of sky seen from the crown of the ger...

There's a different feel now, we are not far from the city and it all looks a bit more populated, more like the outskirts of the capital, so to speak. The amazing, pristine landscape is no longer. Fields, industry, blocks of flats.

26 June Moron again and drive up to Selenge river

get up early and we do leave at 8, I am sure to Chaga’s surprise. We get up, roll up our sleeping bag and the extra wee mattress he gives us. Re pack our bags, and food that we bring in every night even if the family feeds us. We’ve got this thick tasting biscuits we are so fed up with. I can only eat one at a time! We’re given bread and jam I think, and boiling water for coffees and teas. Long day driving today. It’s all foggy today. You’d not say there’s a lake across the road. We stop by in Moron to buy more food. It’s 11.30 in the morning and we’ve been driving for about 3h. the cute guy at the entrance of the NP. Hard to find stores with things we may want: sick of noodles but not much else available other than sweet foods and noodles. More coffee to share. K wants to have lunch. At 11.30. Not just have a bite. Lunch. I refused to have lunch mid-morning, well, just was not hungry. We go into a restaurant and J and I say that as we are not eating now, we’ll pop up to the Kodak shop we saw a minute before and see if I can buy a memory card. We leave them to it and we head off.
We go into the shop, and it’s busy. Unsmiling female workers, and lots of people around. They have no memory cards but judit suggests transferring pics to a CD. It takes ages, she goes shopping and I wait behind the counter, checking up on what the assistant does. I am so please to at last have more memory space! Computer freezes and we leave it half way over, but that’s fine. We’ve been in there for a good half hour. 3000tg. No car in front of the restaurant … and then we hear Chaga, calling us out. They were waiting for us in front of the shop. Apparently food wasn’t very tasty. We’d tried to find koshoor but no shops around. And the restaurant we’d eaten the goulash three days earlier was further up the road (with solar panels). She bought, while I was waiting, crisps and Spanish olives and that was our lunch in the car, sitting at the back. We had our wee party there so that we didn’t have to stop again for our lunch. Drive up to the Selenge river. Guesthouse or simple family? I would have liked simple family one more and last day despite the awkwardness of it at times and lack of privacy as the trips is coming to an end but we all choose guesthouse in the end. No flies, but after so much jumping off our seats, tired from yesterday’s climb and almost no lunch and the heat I feel absolutely exhausted, physically difficult to walk. I lay on the bed for an hour while others wrote in their diaries. It’s dusty too…I don’t even take pics of the surroundings! I drag myself to the wooden restaurant a few yards, too far it seemed to me, from our ger (three there), and have a plentiful dinner consisting of rice, vegetables and meat in rich juice. Delicious. I have a second helping when offered.
I regain a bit of energy by eating but still shattered: sore legs and bum from yesterday’s trek too! Off to bed early. Mosquitoes, flies, … and k takes out again her mosquito net and again Chaga says “tourists have everything” which he’d said the day before when I produced my umbrella to take pics out in the rain and the head torch! Hahahah he’s so funny. Yes, I guess we have everything to make our stay in Mongolia as easy as possible within the limitations of it. We pee by the ger, which you shouldn’t do and brush our teeth there. And again, this family wasn’t too smiley. What is it with Mongolians and not smiling? It’s an achievement to make them do so!

25 June lake shore and Ikh uul 2961masl

És un dia light de cotxe. Esmorzem amb tranquil·litat al menjador, ens volem dutxar però el Chaga diu que no val la pena que ja ho vam fer ahir. Ok, té raó. Agafem cotxe i ens porta a explorar el llac per les vores, pugem a un carro amb l’animal que l’estira, i ens diu que ens quedarem en aquesta casa aquesta nit. Un ger amb un nanu vestit de taronja al costat del llac. Per ara, parem al costat del llac, pedres i arbres morts, fusta plana molt maca, ...espectacular el paisatge. Em podria quedar mirant la taiga siberiana que és bastant el que m’imaginava. Ens fa pujar una muntanya amb vistes però entre que no tinc memòria a les targetes i que allò no s’acaba mai...no acabo de pujar tampoc i vaig baixant a peu jo sola, però pateixo perquè elles no saben que he baixat. La idea era fer una mica i esperar pero vaig fent. Popo dos cops, una calor i jo sense aigua. Deixo marques al terra. Veure el llac és espectacular. Em vaig preparant el com disculpar-me per si s’emprenyen per no haver dit res. En cotxe polsegós escric “judit vaig tirant” jejeje, segur que riu! Deixo plantes al mig del camí i jo patint per elles i per si passa algo intentant convèncer’m que només hi ha un camí i no em puc perdre. Sola a la muntanya és algo que recomanen no fer. Estic una mica acollonida. Baixo i no veig el Chaga, tinc una mica de por perquè tot i que no passa ningú i elles han de passar per aquí per força, passa l’estona i no veig ningú. I si ens perdem. JO opto per quedar-me en un punt on elles em veuran i si el chaga ens busca, ha de venir al punt on ens ha deixat. Ell ha dit que seria per aquí però no el veig. Quan les veig venir, el primer que faig es dir que no em matin, i elles sorpreses pregunten perquè? I jo que responc que si algu hagués marxat sense dir res, jo hauria patit... tirem i veiem al chaga.
Comencem a pujar a la 1, a les 4 i pico comencem a dinar!! El que totes creiem que seria una caminadeta han estat dos hores i pico pujant i una de llarga baixant també. Això el conductor ho hauria de dir, que és una bona caminada.
Rellisco amb pedres i la k se’n fot perquè és la tercera vegada qeu caic al terra. Dinem a quarts de 5 de la tarda, la vora del llac. Parades, quietes fa aire però això és tan espectacular que la idea del fred minimitza el que sento davant aquest espectacle de la natura: els colors, les formes, el lloc, la posició al planeta, la zona: Siberia mongola. No wonder this is chaga’s favourite bit of Mongolia. Remote, quiet, stunning. I am glad we saw the lake yesterday from atop the hill as the shades of blue the water had were just amazing whereas today it’s of a more homogenous shade.
After lunch, we pack and load the car over again, and just drive back to the ger we’ll be staying, the fisherman by the west coast of the lake. To our surprise they start cooking the moment we get there, which is about 6.30. chaga has bought potatoes and peppers and onion to go with the fish we’ll be having. They light the fire, which soon crackles. We start cooking: chaga, the one-eyed guy and me. Peeling, and de-boning the fish. The guy seems nice, he laughs and asks questions. They say that the peoples populating this area are very nice but if you get them angry they turn really bad…he’s 28 years old and so he thought I was. We eat the fried veggies and the fish, which is all very very tasty, pity we are not very hungry. It’s still daylight.
He asks us to get up at 8 when we’ve been getting up late all these days, him saying “there’s no need” when we, puzzled, told him to tell us if we had to be up at any given time. No rain but incredible lightening just by our gers. It starts raining and I with my umbrella get out to try to take pics of the lightening but not much memory card space, so I am deleting pics. The storm is now on the lake, and so is the lightening. Electrical blue sky, lit by it. stunning. Toilet, squatting indoors. Beautiful view of the lake, as an added value!
It’s cool to spend time with them when they want to communicate. Chaga sleeps on the carpet on the floor. One bed each. In the middle of the night there’s an incredible thunderstorm. It was as if the earth was smashing. Hadnt experienced such a storm since I was a child probably. Or never. Amazing to hear the noise of heavy raindrops hit the plastic of the ger, so loud, the thunders and the light filling the ger when it was all dark outside. It kept me awake for a while, relishing the gothic-novel-like feeling of being in a remote spot in the earth at a chilly night. Not sure if others were too, possibly, but we all kept quiet.

24 June Khovsgol Nuur, stunning blue-shades

We wake up to the sound of heavy rain on the ger. Somebody comes and lights us a fire, it’s 9 am and we are stuck indoors, nice and cosy in bed. K gets geared up against the water and ventures out with as many layers of waterproof clothing as she has. The moment she comes back from the toilet stops raining. Breakfast in the house, fried egg and bread and jam. Small but nice, but plentiful free coffee.
Not sure how it all started but we find deciding whether to stay or leave because of my question “is it possible to do the three nights we have to do in the NP in three different locations?” to Chaga’s reply “everything is possible” which to me, it was just a question as the three of us had not discussed and decided so I wouldn’t think of imposing my way to the others but apparently it was taken literally and k and Chaga kind of thought we would be leaving. And also the fact the k wanted to ride a horse but there was this argument with the boss of the guesthouse, trying to agree on a price, accepting, refusing, arguing finally accepting and at the very end deciding against.
Chaga doesn't want to do much, i guess it's in his terms and conditions a couple of days rest, today being one. Nice big lunch and then he drives us to the port and to the top of the mountain. To our surprise, with the bluest of blues of the sky i have ever seen reflected on the lake's water amazing shades of blue stripe the lake, pale turquoise by the shore, darker and even darker and almost white at the farthest northern shore our eyes can reach between the pine branches framing the lake view. I feel overwhelmed, thankful, happy, excited and tens of other positive adjectives to be here. To see this. Amazed at how pristine and wild the earth can be. The remoteness of the feel of the place, and it's not even off the beaten track, takes me back to some film or documentary or to some picture I may have seen in the often-flicked-through books I've hold in my hands so many times. The light. The colours: green and blue prevailing. The lake and the sky. In such stunning location as this, the sacred ovoo couldn't be too far. The blue scarves flapping against the chilly winds, the blue sky and the blue lake as background. Pity about the empty vodka bottles, broken sunglasses and worn-out handbags offered for a good reincarnation, though! I'd spend hours just looking the changing lights on the water but the girls say it's time to explore the woods and off we go! and again, the ubiquitous little wildflowers everywhere, and the downward steep slope that we venture across down to the port following no path, but each other's steps. Marks of gers, tourist gers, log cabins, and the colour of it all.
Smoked fish, souvenirs made of animal bones and what looks like tusks, and felt. Not much array. No tourists around. Hardly anybody around, actually. The odd person. It kind of reminds me of American movies set by lakesides.

22 June white lake drive north, rain and guesthouse

22 June 2010 Wednesday
Mal pensat, ens llevem i tot continua igual de mosques flotant per l’aire, enganxades a la roba exterior del ger, cremades i enganxades a l’espelma, mortes sobre el terra i estufa...fem la petita caminada per buscar un lloc per fer popo i pipi.. ens enfilem a unes roques amb la J i descobrim unes vistes del llac espectaculars on no estem a la vista del nostre ger però sí d’altres gent que pugui passar. Ja comencem a passar una mica de tot, quin remei! Fa sol i caloreta. Ens porta un termos nou amb aigua bullint, s’enduen el d’ahir, el pa dolç que vam demanar i un cop hem esmorzem, esquivant tantes mosques com podem, que tenen envaït el cotxe marxem. Parem en un altre punt a admirar el llac. Es gran. No puc evitar pensar en que el Ewan McGregor també va passar pel llac Blanc en el seu viatge en moto. Els yaks en remull, les mosques, el reflex dels núvols a l’aigua, la Judit enfilada a les roques fent de súper model i totes fent el símbol de victòria quan ens fem foto tant típic de les xineses!

Entre el White lake de camí cap al nord, ens parem a un ovoo amb unes vistes espectaculars. Estem alts i fa vent. Baixem i fa fred. No fresca, fred, cosa que m’agrada, després de la calor els dies que fa calor. Pujavem i a l’arribar a dalt ens trobem aquestes vistes genials. Parem i el Chaga ens demana koshoor. Hi ha una familia venent-ne pels que fan voltes al ovoo. Estan en una mena de marmita de llet grossa, després d’atipar-nos, ens van a buscar una ampolla de iogurt i vols i probem el iogurt entre les tres. És bo però fort pel nostre paladar, però va baixant! El Chaga paga perquè pel que sembla ahir a l’entra al parc del white lake no ens van cobrar l’entrada. Quin detall perquè s’hagués pogut quedar els diners. Els iogurts ens deixen l’estómac una mica “upset”.

On the way there we see strange looking sight. rain on trees, like black and white and grey little dots on our left, Amazing. It’s nice and sunny on the road, and just a few yards in front of us we see this. They way the driver explained what that was: here sun, there rain. We were lucky to get the chance to take a few pics and then it poured down on us! And we could clearly see the trees which had been greyish dots seconds earlier! Just amazing! Then road and Russian looking driver, with an incredible vertical cloud right next to me, until well after settling in the guesthouse, the moon …
The guesthouse…here we could choose whether to sleep in a house or a ger! WE choose a house, with a counter and big posters on the wall and a table and very uncomfortable beds. K and the driver sleep in a kind of separate room, whereas J and I in very uncomfortable, wobbly beds, so to speak. The man running the business was wearing a cowboy hat and had big black pores on his face. Chaga wonders why we don’t go for a walk and calls us “lazy women”, to our surprise! I sit with a mother and child on a fence, then judit and chaga come over and we are taken into their carpeted house, next door. We are given yoghurt which is kept in the same metal bowl under a low table. Good but a bit too strong to our taste. There’s a toddler, and other children in this spacious, carpeted room which is probably their home.
They say they have no meat, so they won’t cook, so we have to eat our own food. Judit and I eat tuna and bread, no noodles. We look at pictures with the man. Experience the toilet-going again, across the road behind this three-walls log thing to squat in, which usually are full of flies during the day and flyless at night.

Night falls and women come in and go out of our “house”. No privacy.
Chat, and have a laugh with judit in bed. She was going to change into her pyjamas and the number of her padlock wouldn’t open! No other choice i suggest than trying all the possible combinations! There you have us laughing our heads off! Luckily it was a 0 something! “shit out of luck” Hahahaha.

23 June arrive at Khovsgol Nuur

23 June
7th day of the trip. Somehow it feels as though it is coming to an end but we still have a good few more days left!
Breakfast: coffee and the horrible twisted biscuits. At this stage we no longer prepare everybody’s coffee as we used to at first. We just clean and prepare our own and maybe chaga’s. Like last night when it came to cleaning our dinner plates and stuff, we only cleaned ours and chaga’s.
I ask for a pic of the cute but unsmiling, purpled-dressed girl (she actually looked as if she was going to a birthday party!) after having given them a bunch of thread rolls and needles, and they all take advantage of this, except for judit who never takes a photo of people as a portrait. And we head off. No need to say that Chaga has had a close look at the car as usual.

Moron de camí cap al Khovsgol Nuur, tres hores de cotxe. Lunch in a restaurant: Chaga finishes my dish when i had just offered a bit. Entrem a la ciutat amb faroles amb pannells solars, calor, gent per les voreres, fem encàrrecs: mòbil, menjar, internet (nosaltres aprofitem per reservar hotel a Beijing i contestar qui et mail. Dinem gulash pq no hi ha gran cosa més. El Chaga s’acaba el meu plat quan només n’hi oferia una mica i elles flipen, bé totes però de totes maneres ja estava força plena jo! I faig les meves necessitats mentre K compra mòbil. Al·lucino que els restaurants no tenen lavabos. Les ciutats són com llocs fantasmes, com a l’oest americà a lo asiàtic. Aquí hi ha gent que té mala pinta, gent normal, gent amb carros de cowboy com al Tibet, un munt de cotxes aparcats, el final de la carretera asfaltada amb laterals sense asfaltar, ...i les tipiques botigues que no saps que són botigues ni què venen fins que ets a dins. Tot molt bàsic, “unpretentious”, venen molt dolç: producte de Corea, Rússia però poc local.L’aigua té el mateix preu que a Europa, cosa que per ells es cara, però no en compren d’ampolla. Amb una oferta molt limitada de menjar. Demanem assenyalant i ens diuen el preu amb la calculadora. Comprem cervesa que paguem a mitges.
Just deixem Moron, que hi ha un ambient raro, una tempesta de sorra al nostre davant mentre anem avançant en el cotxe, seguida d’una tempesta. Ens queden 3 hores de camí fins a khatgal, al llac. Entrem al National Park Khovsgol, aixequen la balla i en un moment estem a la MS guesthouse, a l’entrada del poble. Està molt bé i aquí no hi ha mosquits. Fa fred al baixar del cotxe, cosa que jo agraeixo. Ges i unes casetes de fusta clara, molt acollidor i pijo: allà entrem i passem el vespre. Descarreguem, ens ensenyen el ger, i està tot bé i anem a passar l’estona al menjador, fem cafes que podem servir-nos a granel! I ens fan anar a sopar al menjador, un bon plat de verdura tallada en juliana... bo bo. Hi ha una nena maquíssima per allà pul·lulant, que juga a fer bombolles i vol cridar l’atenció. L’amo parla anglès, cosa que s’agraeix també. El lloc te dutxes normals i un lavabo que no fa pudor ni hi ha mosques gràcies a una explicació tècnica a la porta!
Riem molt, fem fotos, estem allà bé, fent el tonto i seria el moment ideal per una cervesa però tot i que totes en volem cap s’aixeca a buscar-la precisament perquè una no s’ofereix. I ens quedem sense birres fins que arribem dins al ger i la tonteria que portem a sobre ja s’ha apagat una mica. Jugo amb la nena. Es preciosa de carona juganera.

El llac és la perla blava del país, que s’endinsa cap a la taiga siberiana 136km. Es profund i el segon més gran del país i geològicament és l’últim fill del gran Baikal rus, a menys de 200 al nord. Pel que sembla cada vegada hi ha més turistes, tant del país com de fora tot i que la imatge que dóna és bastant pristina, tot i haver-hi gers per turistes. Es veu que hi ha molta gent del Gobi que venen al nord de vacances.

Anem carregades de bitllets i estem ja fartes de portar el moneybelt amagat quan no sembla haver-hi cap necessitat. M’he fotut moltes hòsties amb les portes tant baixes (sabíeu que són baixes perquè ajupir-se per entrar és un acte d’humilitat?), crec haver perdut una tapa d’un objectiu (tot i que em’estranya pq no perdo res però l’he sentit caure pel cotxe i al moment de baixar per fer la foto al pont que semblava que no hi podia passar un cotxe, no la veia enlloc) de camí cap aquí dalt o el dia abans??? Amb el canvi de paisatge i roca i l’ovo quadrat i fent el cafè en una ampolla de plàstic amb aigua sense escalfar i que la k va dir que n’hi preparéssim i li vaig dir que s’ho fes ella amb la seva ampolla per no haver-li de fer.... que jo ja la tinc clissada a aquesta noia. Es queda dos sobres, quan jo tb havia volgut guardar-ne per nosaltres.

21 June

...

20 June 2010 orkhon waterfall and Tovkhon khiid

Sunday breakfast. Cafè com sempre. Ens porten algo? A vegades sí, a sovint no. No sé si hem fet alguna compra encara?? Crec que no des de UB. Un altre dia sense rentar-nos bé. Les tovalloles humides ens van de perles!
Mentre el Chaga arregla el cotxe suggereix que anem a fer un vol per aquí, ens indica el riu i la veritat és que és espectacular el que veiem, la gorga del riu brut de la pluja però abrupte i salvatge. Baixem la Judit i jo mentre l’altre noia fa fotos per dalt. Roques, homes en roba interior ens donen una flor, troncs al terra secs dels anys allà posats, verd de la gespa. Crec que cap s’imaginava que al costat del nostre ger hi havia aquesta meravella de la naturalesa. I amb el gran angular es veu tot. No m’acaba de fer el pes perquè allunya el que tens al davant per tal d’agafar més lateral però cal dir que és xulo!
És hora de dinar i encara estem al ger esperant el Chaga i al cotxe. El paisatge de dia és molt molt bonic. Els animals, els cavalls, les ovelles, el noi que es renta el cap! Quina enveja!
A la nena se li ha antojat pujar al monestir al cap damunt d’una muntanya, que ens va dir l’americana del tren. El conductor, perquè és tant bon home ha accedit, no sap on dormirem perquè canviem una mica de ruta i diu que li hauríem d’haver dit a la Nassan. Marxem, anem al salt d’aigua, que resulta que està molt a prop del ger i està ple de mongols passant el dia o de vacances allà també. Plou. I de camí al monestir, que enlloc de desfer el camí ens fa una altre ruta, passem per un paisatge “pristine”, carpet-like. Amazing! Una meravella. Rius poc profunds, verd, gers, i un munt de nomades i animals. Genial. Dinem – parlem amb conductor i diu que jo sóc la més alegre, i smart woman quan li dic que “tots els humans siguem d’on siguem tenim les mateixes necessitats bàsiques” flors i ànecs al costat d’un rierol. Pugem al monestir Tovkhon khiid (mountainside 68 km to the South-West of Kharkhorin in forest mountainous area Shivet uul in Batulziy sume of Uburkhangaiskiy aimag a peu, per un camí enfangat ple de floretes taronges. Em costa moltissim pujar fins dalt, no s’acaba mai. Arribo que em falta aire i em quedo a dalt sense acabar de pujar a dalt de tot, que arribes i encara has de pujar més. Descanso, no sé si és mal d’alçada com suggereixen o què ha passat. El monestir a 2200msnm. M’espero, escrivint i em criden des de dalt, “eoooo pujjjaaa” i jo: “eh?” i llavors veig un rètol que diu de no cridar per respectar el peregrinatge de qui puja i tal1 jajajaja. M’és igual no tenir fotos, estic feta pols. Àguila. Bufandes blaves. Ja he fet 3gb de fotos i els dies que em queden!! Penso en el S i no sé si li agradaria aquest viatge, suposo però segur que faria broma de que no hi ha res.
Nens a cavall, “training” ens diu el Chaga.

Carretera que no coneix. Banyes a la posta de sol amb llum groga. Passem per bosc. No sap on dormirem i passem per tot un tram on no sembla haver-hi cap ger a la vista, arbres i arbres, fins que arriben de nou les immenses clarianes. Nosaltres estem una mica callades des de que ens mana la pressa a les banys dient “unknown road”, o sigui que estava mig perdut! No m’estranya, aquí tot és igual! Pregunta a algun ger, no ens volen fins a trobar la casa de la bolita...tres families, tres ger, un per nosaltres...

NIT: Dormim? A casa la bolita!
La family here ja havia tingut turistes algun cop abans. La noia jove, vermella i curtida, i una nena petit que anomenem “la bolita” ja us podeu imaginar perquè, bruta i descalça. També hi ha una noieta més gran, molt maca de cara i ben comportada, com una germana gran tot i que no l’és. Són tres famílies i la noia que es acull no sembla gaire emocionada però neteja estris, ens fa el menjar molt diligentment sens cap entusiasme. El ger estava molt net i ella també. Amb catifes als laterals. Ens cuina algo en uns minuts allà al davant nostre. El chaga parla una mica amb ella, li preguntem alguna cosa a través d’ell però és més aviat seca aquesta noia que sembla de poc més jove que nosaltres. Uf, quan veiem el marit, lleig i geperut també uns 20 i molts anys ens preguntem què li ha vist aquesta noia tota mona a aquest noi. Potser tot està mig arranjat també? Potser per conveniència de les famílies amb més o menys animals? Són carinyosos amb els fills però secs amb els de fora. No deixa que per més que es guanyen uns diners, t’obren les portes de casa seva i ofereixen el te i sempre un termos d’aigua bullint per te o el que vulguis. Com els del Tibet. Aquí també dormim Judit i jo en un llit si mal no recordo.

I haven’t discussed food much so far but i want to mention this aloe vera juice that we tried in UB and which we’ve been drinking so far! Tastier and richer than water and with vitamin C to balance the lack of fresh fruit eating. We do eat dried fruit, though: i have cranberries, apricots and k will soon offer us some dried pineapple and kiwi fruit.

La k no tenia idea que s’havien de fer regals a les famílies, i nosaltres hem estat donant els nostres fils i agulles. No sabem si donem molt o poc però els primers dies intentem repartir perquè ens duri. L’ultima s’endú el botí més gros amb el que ens va sobrar: fills de molts colors, una capsa d’agulles, cremalleres... a mig camí ella compra caramels pels nens perquè el chaga ens demana si tenim algo pels nens...

19 June 2010 kharakhorum and Orkhon and a bumpy road

Primera poo al camp mongol. Caminem una mica per trobar un lloc on no ens puguin veure, lo qual es una mica utopia. Cada nit ens hem pixat de riure amb la Judit perquè si no és un és un altre que va, ve, arriba o mira vagis on vagis. A més també em ve la regla. Sort que anem preparades per tot. A veure, us explico: lligo el paraigua a la sabata amb els cordills de les botes, intento tapar-me una mica no sigui que vingui algú, la qual cosa és més que probable en aquestes terres on sembla que no hi hagi ningu a la vista i sempre surt un home a cavall del no res. No cal que vegin certes coses, no? Buenooo un xou. Esmorzem, recollim i marxem. Parem a dunes molt xules. Aquí ja hi veiem cotxes de turistes occidentals, dos o tres, no gaires però més que el que hem vist fins ara! L’altre noia s’arregla molt al ger, la cara, els cabells, etc nosaltres passem de tot, ens passem la tovalloleta humida i desodorant i avall. Tornarem a estar plenes de merda en un moment amb la pols que hi ha per aquestes terres viatjant en 4X4. Tenim les dunes a tocar.
Anem a Kharakhorum, al monestir Erdene Zuu. L’antiga capital de Mongòlia a l’època del Genguis Khan. És el monestir que he vist a llibres, el de les 108 stupes, que guai ser aquí. No hi ha res ni enlloc que amb diners puguis arribar.
Un pet de calor que fa, i no tenim aigua. El lloc espiritual decepciona una mica perquè està ple de paradetes, necessàries d’altra banda, de menjar i gent amb àligues per fer-te la foto. Entrem, comprem aigua, tenim una noia que ens fa de guia i ens explica la història i simbolisme de cada objecte o mural o tanghka que veiem a mesura que anem entrant a les diferents sales/temples. És a dir els que queden en peus que no van ser destruits pels xinos en el seu moment...Sabíeu que el budisme a Mongòlia només fa uns anys que s’hi va introduir, unes poques dècades! Originàriament hi dominava el shamanisme...i amb els xinesos, russos i el comunisme, s’hi van prohibir les practiques religioses. Absolutament tot el que veiem té alguna mena de significat: els colors, els dibuixos, les formes, les estatues, ... i recordar-sen sembla ser una missió difícil.
Entrem tb al labavo on hi ha aigua i sabó i flushing toilets!!!!!!!!!!!!!! Estem emocionades. Les mans es fan netes de nou. Ens trobem a la Amazing American woman del tren, fa gràcia trobar-se algú quan amb prou feines hi ha turisme en aquesta època de l'any. La veritat és que hem tingut sort, o ho hem planejat bé, perquè de turistes, fins a la tornada a UB, ben pocs.

Entrem en un ger on hi ha monjos recitant. Demanem a una noia què passa allà i resulta que pots pagar perquè et facin una pregària, però no entenem bé com funciona i la noia s’impacienta i la comunicació és difícil però acabem pagant per una pregària: jo per l'avi, que al Juliol l'operen del pulmó i la family en general, i així cada una escrivim en un mateix paper pel que volem que ens resin, ho donem a un monjo d'ulleres fosques que sembla que ho faci de mala gana.

Un menja i llepa el vol de iogurt, altres llegeixen el diari, un amb una mena d’ulleres de sol, they are mumbling. Ens asseiem per la pregària i gairebé ens ignoren i quan ho fan, mumble! Sembla que passin de tot. Cool to see Mongolians around. It’s a common destinations for Mongolians here. They are wearing their deels, traditional dress. Al monestir principal hi ha monjos, i una dona que recull bols, no entrem fins que ens diuen que podem entrar però no sembla agradar massa que fem fotos.
Fa calor i hi ha una llum molt forta a l’exterior. Estem en una esplanada molt extensa. Encens i fum i gent tirant-se’l a la cara.
Dinem allà koshoor, ens vol convidar el conductor però paguem nosaltres... dos empanades de xai, les seves 4 estan molt més farcides que les nostres. Ell dina amb una dona, davant nostre. Està boníssim. A elles no els agrada tant com a mi. Repetim.
Marxem i demano anar al ... monestir entre això i kharakhorum...? . no ens cobren entrada, hi ha monjos jovenets i més grans, menjant o algo i puc fer un parell de fotos abans que un em digui que no en faci, després de tant mirar ens conviden a entrar a la sala, fem una ullada respectant molt al nostre pesar el no fer fotos i un ens acompanya i ens obre les portes d’un altre edifici on la judit i jo hi deixem una petita donació com és tradicional quan visites temples,té 20 anys i és seriós. És genial haver vist monjos en el seu dia a dia i ni un turista aquí. Ddesprés ens fan passar a una botiga MIM (Made In Mongolia) però no comprem res. I a l’obrir la porta ja hi ha la paradeta al costat. HI ha un munt de cosetes que ja justifiquen el viatge i fan que hagi valgut la pena fer-lo!

El paisatge de camps i camps i muntanyes com una catifa verda, les formes de les muntanyes que em recorden a Escòcia a vegades i a Islàndia altres, Després les pedres que veiem avui, punxegudes i piquellant la gran catifa verda...Parem en una gran esplanda perquè punxem. Estem al costat del que es considera un aeroport (rural). Embadalides. Faig un video. Aqui en algun moment li dic a la K que li agraïria que no penges fotos meves sola al facebook, crec que no se li posa massa bé i fa algun comentari i a partir d’aquí deixa de fer-me tantes fotos com fins ara va fent.

Marxem i ens dirigim cap a la Vall d’Orkhon. La K es queixava de que total per veure un salt d’aigua potser no valia la pena però nosaltres no diem res. Cotxe i cotxe passant per uns paisatges increíblement espectaculars. Verd, suaus muntanyes, animals, pedra volcànica escampada pel terra, em sentia agraïda de tenir la oportunitat de veure-ho. Se’m neguen els ulls del paisatge. Riu, arbres,... arribem on el conductor volia arribar ja de fosquet i diu...: “family there isn’t”. S’esperava trobar algú que li van dir que si ho necessitava sempre serien allà i resulta que no hi són. Al final ens quedem a un tourist camp on estem sols però no tenen meat, per tant, això sembla voler dir que no ens fan sopar. El conductor va quedar alleugit quan vam dir que no passava res pq no tinguessin carn, pq era fosc. Mengem de lo nostre, noodles xinesos i mongols, què sinó? Jejeje.

Hi ha un moment que el conductor devia voler parar i ens diu “maybe pictures?” i jo: “maybe?” volent dir: “estàs de conya? Evidentment que farem fotos!! Això es espectacular!”

Ric moltíssim amb la Judit: se’n riu de lo brutes que anem, dels homes, de lo morena que va estant i la merda, sexe... i el “it’s amazing” and noodles. Quan vaig jo al darrera ella i jo riem molt, a més que cada cop que fem un bot amb el cotxe em pixo de riure pq tot bota i nosaltres gairebé toquem al sostre! Ens anem alternant amb la K l’anar al davant, segons li vingui bé a ella perquè a mi en el fons tant me fa, i la J tria el darrera.

Flipem de com s’orienta la gent en aquestes terres tan immenses, sense carreteres (només roderes), amb bifurcacions que totes semblen anar allà mateix i sense ni un rètol. Ni amb GPS et pots moure per aquí. No hi ha cobertura de mòbil tampoc.

NIT Estem en un tourist ger camp per nosaltres 3/4. Un ger elevat per nosaltres, amb una mena de pica a fora. Hi ha lavabo? No ens fan menjar perquè segons diuen no tenen “meat” és perquè no volen cuinar. Nosaltres menjariem qualsevol cosa, no cal que sigui carn però ells no ho saben i potser els trenquem esquemes mentals. Mengem noodles, per variar, a la llum d’una espelma dins el ger. És una passada lo bàsic que és tot, lo acollidor i lo familiar que deu ser. Com a pagès fa anys.

18 June 2010

- Milk is the staple food, goat, cow, camel, mare and horse milk: cream, fermented (third day), yoghurt, tea, rice tea (second ger) and small portions of food as meals.
- Humans, animals and land strong bond, but dogs are not allowed in the gers, apparently are kicked and not well-treated as other animals are.

18 June 2010
The ger top was left half open, i was wondering how cold it would get at night. It was nice and cosy last night during the meal, with the wood logs inthe stove. Dogs have been barking all night, which kept me awake. In the morning, we are the last ones, with the girl, to get up. Have a coffee (the sachets we’d bought) yesterday and buiscuits, which means we hardly eat, cos teh biscuits are not yummy. La judit es baralla amb la maleta, i el sac de dormir. Tenim les ungles brutes i no tenim aigua corrent per rentar-nos. We play football with the kids, we are dressed in a mongolian deel, me first. I wonder why the choose me: I was made to milk, steer milk, etc. They are a lot friendlier now, much as Mongolians are fairly expressionless. Others come and look, pictures, and their address to send them copies. Much as they are nomads they’ll get them. Horses, the animals are gone now.

Dinem sota un pet de calor brutal obrim el vi argentí que vam comprar a UB.
Cotxe. Pols.


It’s 9.30 pm now, it’s raining, we are inside a ger with no light, just our head torches and a candle. Diluvia. Una fent fotos, l’altre no escolta gaire. Avui ha estat dia de carretera i bots. Quan botes, contraus el cul com per minimitzar l'impacte si saltes. Això no és per tothom! Sortim fora a la pluja perquè a l’obrir la porta veiem una llum grogosa xulíssima. Arc de Sant Martí just davant nostre. Sencer i tant a propo que sembla que amb una correguda hi pots arribar gairebé. Una llum grogosa i una posta de sol “amazing”. Quina passada de lloc! Tenim dunes de sorra no massa lluny a la dreta. El chaga abans ens ha estat explicant sobre els casaments a Mongolia. Ens fan uns noodles com saltejats amb verdures- que ves a saber d'on treuen- bonissims i un platàs que no me l’acabo. La familia amb la que estem avui està acostumada a turistes i són més distants, estem en un ger per nosaltres 4 sols, que no està mal però volem simple families! Jejeje entro una estona convidada, al ger de la family. Fosc, hi ha una senyora molt molt velleta i arrugada. Ens acabem el vi. Ell dorm amb nosaltres. Estem com incòmodes, això de no poder-se rentar, ni canviar-nos en pau perquè ell està per allà mirant o entrant i sortint sense picar... No hi ha sentit de la privacitat o intimitat, aquí tothom entra i surt quan vol. I nosaltrse carregades de les nostres manies quan ells no en farien ni cas del que fem, encara que mirin.

17 June 2010 Orfenat, Monestir i comencem el tour!

A les 8, ens porta secador pel cabell, i marxem. Que bé una dutxeta! El germà ens porta a l’orfenat. No sé què esperar ni què vull exactament, suposo que tenia la idea de jugar amb nens petits i poder fer fotos i tal, i resulta ser tot més formal i ràpid i ella, la profe amb qui parlem està molt sèria i sembla distant però respon a tot, i el que és més ha acceptat la nostra visita. És diferent al que imaginava. És un cole, pagat pel govern, gran i un mínim de recursos, pel que veig en un barri que sembla molt xungo però del govern, public. Veiem els nens repassar el dia anterior tots en fila, cantar l'himne de l'escola, cosa que realment és emocionant!
Tornem, recollim a germana, i en taxi anem a Gandan on de camí recollim a la kal, cansada d’esperar una hora i amb les maletes a punt de marxa.
Un cop allà, la nena, filla no té diners pel monestir, quan ja representa que hem pagat això com a part del tour i gràcies a la actitud de la kal, quan jo primer parlo amb Nassan li dic que és ella quiha de pagar les entrades que tot està pagat en el preu que vam quedar, TOT, menys els dinars. La k negocia un descompte de 10USD cada una per l’espera i per aquest contratemps. Avancem els diners i després ens ho torna diu la Nassan. Em fa l’afecte que aquesta noia és una mica radical, molt francesa, tal com li diem. A Espanya no som tant reivindicadors, ens enfadem però no som tant oberts. Està bé, de la seva enfadada, ens en beneficiem amb un petit descompte.
Un cop tornem a Nassan i li reclamem això, la Judit i jo, ella volia donar-nos els 10$ (en total incloent la entrada 3500tg) i li dic que no, que eren ... 30$ + els 7.500tg , que això han quedat , accepta i es fa la despistada un cop ens ha donat en Tg els 30$ i li demano, sort que ho he apuntat en un paper davant seu. I li dic , i ara els diners de les entrades...i fa el gest de despiste! Anda que una de bona aquesta dona! Està disposada a tot per tal de quedar bé. Ja anem veient. 15 minuts i marxem. En fi, visita al monestir, porto el mala que em va donar la Tsering, molt em recorda al Tibet, evidentment. Gandan Khiid, un monestir amb uns 200 monjos de totes les edats vivint-hi, prayer wheels, stupas, es dona de menjar als ocells. ...l’avi de groc amagat en una prayer wheel, el més vellet del monestir, em i ens beneix amb un toc al cap amb el llibre sagrat envolcallat de groc que tenia a les mans. Quines celles i arruguetes que tenia aquell iaio! Que macu, en aquell moment, pensava que tot això ja pagava el viatge! entrem a un lloc on els monjos estan recitant. M’encanta, m’hi hagués quedat més estona. No fotos. Marxem...La nostra nova companya enfadada perquè paguem un 4X4 tot el dia i anem en taxi, que l’avisem just al moment de sortir per tal d’estar a punt pq abans tenia les maletes a baix i ha hagut de tornar-les a pujar....grrr un pal anar amb més gent i que a sobre són tant assertius de manera agressiva, si això te sentit.
Pugem a fer un cafè rapidíssim, després de tot això no la volem fer esperar.
El cotxe i el conductor, el Jagá, que jo relaciono amb chagas, chaga, la malaltia. Lleig, sembla un bon home..
Carreguem les bosses i encenc el mobil per anar a buscar a k, que la he d’avisar amb el meu telf. Lent. Ens hem d’esperar uns moments i el que prgunta és si tenim el bidó 20l. que van dir que tindríem per bullir aigua per consumir. Calor. Li expliquem breument el tema dels calés (descompte i entrades i que ens deixa el conductor per 2USD al dia...quan segur que era el mateix que ens proporcionava abans perquè un minim d’anglès han de saber per comunicar-se si passa algo). Just for you, just for you...Anda ya!

17 juny
Demà a les 8, ens porta secador pel cabell, i marxem. Que bé una dutxeta! El germa ens porta a l’orfenat. No sé què esperar ni què vull exactament, suposo que tenia la idea de jugar amb nens petits i poder fer fotos i tal, i resulta ser tot més formal i ràpid i ella, la profe amb qui parlem està molt sèria i sembla distant. És diferent al que imaginava. És un cole, pagat pel govern, gran i un minim de recursos pel que veig en un barri que sembla molt xungo però del govern, public. .......
Tornem, recollim a germana, i en taxi anem a Gandan on de camí recollim a la Kal, cansada d’esperar una hora.
Un cop allà, la nena, filla no té diners pel monestir, quan ja representa que hem pagat això com a part del tour i gràcies a la actitud de la kal, quan jo primer parlo amb Nassan li dic que és ella quiha de pagar les entrades que tot està pagat en el preu que vam quedar, tTOT, menys els dinars. La k negocia un descompte de 10USD cada una per l’espera i per aquest contratemps. Avancem els diners i després ens ho torna diu ella. Em fa l’afecte que aquesta noia és una mica radical, molt francesa, tal com li diem. A Espanya no som tant reivindicadors, ens enfadem però no som tant oberts. Està bé, de la seva enfadada, ens en beneficiem amb un petit descompte.
Un cop tornem a Nassan i li reclamem això, la judit i jo, ella volia donar-nos els 10$ (en total incloent la entrada 3500tg) i li dic que no, que eren ... 30$ + els 7.500tg , que això han quedat , accepta i es fa la despistada un cop ens ha donat en Tg els 30$ i li demano, sort que ho he apuntat en un paper davant seu. I li dic , i ara els diners de les entrades...i fa el gest de despiste! Anda que una de bona aquesta dona! Està disposada a tot per tal de quedar bé. Ja anem veient. 15 minuts i marxem. En fi, visita al monestir, porto el mala que em va donar la Tsering, molt em recorda al Tibet, evidentment. Monestir, prayer wheels, stupas, monjos, es dona de menjar als ocells. ...l’avi de groc amagat en una prayer wheel, el més vellet del monestir, em i ens beneix amb un toc al cap amb el llibre sagrat envolcallat de groc que tenia a les mans. Quines celles i arruguetes que tenia aquell iaio! Que macu, en aquell moment, pensava que tot això ja pagava el viatge! entrem a un lloc on els monjos estan recitant. M’encanta, m’hi hagués quedat més estona. No fotos. Marxem...La k enfadada pq paguem un 4X4 tot el dia i anem en taxi, que l’avisem just al moment de sortir per tal d’estar a punt pq abans tenia les maletes a baix i ha hagut de tornar-les a pujar....grrr un pal anar amb més gent i que a sobre són tant assertius de manera agressiva, si això te sentit.
Pugem a fer un cafè rapidíssim, després de tot això no la volem fer esperar.
El cotxe i el conductor, el Jagá, que jo relaciono amb chagas, chaga, la malaltia. Lleig, sembla un bon home..
Carreguem les bosses i encenc el mobil per anar a buscar a k, que la he d’avisar amb el meu telf. Lent. Ens hem d’esperar uns moments i el que prgunta és si tenim el bidó 20l que van dir que tindríem per bullir aigua per consumir. Calor. Li expliquem breument el tema dels calés (descompte i entrades i que ens deixa el conductor per 2USD al dia...quan segur que era el mateix que ens proporcionava abans perquè un minim d’anglès han de saber per comunicar-se si passa algo). Just for you, just for you...Anda ya!
Marxem per l’eix central de la capital, Peace Avenue, lined with the under 20-years old shops as extensions of the communist buildings main doors. It reminds me of England in some strange way, in the way shops were added to the front walls of buildings. Communist blocks all along the road, in the distance we see what seem to slums: brightly coloured roofs that we had seen when arriving into UB the day before. People, chaos, traffic in an Asian style. Shabby metal bus shelters that more than protecting from the sun they probably generate more heat and the further afield you go, we spotted cement ones, again very communist. The city is sprawling. The longest train I have ever ever seen goes past. Never-ending. There are some power stations. It’s all exciting. We stop at an Ovoo, we are surprised at the huge amount of vodka bottles littering the the landscape,which has become countryside-like in minutes. The drives tells us about the preparations underway for the apparently world-famous Nadaam Festival in June: Mongolian wrestling, horse-riding and archery as the main sports sported in this three-day event which takes place in UB and towns. It’d have been cool to see that but it’s said to be busy busy and traffic bad. Sand dunes in the distance, the road, much as it is sided by grass is completely sandy. We stop by a ger, the drives speaks to and old lady with beautiful earrings, who I don’t dare to ask for a picture. Too early still, I want to see what they are like. We go into a ger!! That’s so cool. Too expensive, we move on to Khustain National Park: wild horses. We see stallions fighting, and thanks to my super teleobjective lens I am able to take quite awesome shots. These Mongolians have an incredible ability to spot animals in the distance: marmots and the really far away horses grazing the grass. The girl in charge of the NP jumps on a jeep and we two cars, drive to a spot. Beautiful. The park is home to wild horses and they are likely to be sighted at dusk, now it’s late afternoon and we do see some, some gallop very close to us! The NP girl and another sweedish girl play and sing there under a beautiful light, in the middle of nature. Long singing. It’s nice. It’s nice to have an ability. The sweedish take no pictures, they travel differently I guess. They tell us what one has done for the last few months and for an 18 or 19-year old it’s certainly quite something! In the park there are no families in gers, we have to get out it to find accommodation, and we cross standing stones and we ask a family at dusk. It’s still daylight but the sun is down already,which means we have to hurry to find somebody who puts us up for the night.
Our first night in a ger: cows and goats and horses and sheep around, boys of around 15, a little plump girl and a woman milking a cow. Dirty-clothed people. We all stare at each other as much as politeness allows us to. We don’t quite know what to do once we’ve been accepted as guests in their home. It's awkward but fascinating. It's dusk, the sky is going pinky. There’s this white sheep who runs to me all the time! The girls say that maybe in another life we knew each other! Hahahaha. Very little by little we start playing with the children and in some way, communicating. Smiles go a long way, that's for sure. Here the Mongolian phrasebook comes as handy. I am taken to milk a goat after they have been tied up by the horns with a single long, blue rope 8 or 10 facing each other. Gosh , I thought I wouldn’t be able to get a drop of milk out of the tit of the animal but a thin trickle does gush. I do its left tit and the woman the right one, you can see the ability she has. It’s a laugh! The girl stares, the girls too and we all have a nice time at dusk in the middle of Mongolia. What an amazing experience! Milking goats with a nomad family.
We go into the ger and the affable looking man started to dance away to the rhythm of the radio music playing. Judit and I danced along a bit too! No words were needed to see they weren’t bothered to have strangers around. We were told it was the first time they had had tourists staying at their place, so it was a novelty for them and for us.
The ger's doors face south, are usually painted with bright colours, you have to crouch to go in as symbol of respect and humility and toursts stand on the left side. the first thing you see right across the door is the stove, which heats the dwelling, and it's where you cook. Gers are always pretty much the same, one-roomed dwelling space with the same distribution: beds on your right and left if two, or around the latticed sides, together with chests of drawers withs a big frame with family pictures and personal things, the pots and pans and maybe chairs are on the sides of the door. in the middle, the stove and a low table and stools. The sides are often decorated with bright coloured patterned clothes or carpets.
Then the boys give me a wee goat to hold, and then back in the ger, show off their horses and deel, and once on the wee stools around the table behind the stove, and having tried the typical mongolian tea, of which we take a few sips only, I am given a saucepan to use for turning milk into cream. Just by taking, lifting and pouring back in the milk, which by doing this makes a foam which this becomes yellow cream, like the one we’ve been given on our arrival to go with some buttery buiscits. Then the woman starts making dinner, noodles.
She crouches, takes a chopping board, some meat and a knife and very skillfully chops it. Then flour and water and makes dough which she’ll flatten and cut again, very very skilfully into spaguetti-like noodles. And it will all be boiled on the central stove. It’s fascinating to be here and see this. This is what the trip was about. Our first Mongolian dinner. Pretty tasteless noodles with dry meat. The girls dont like it. I do although i dont eat all my meat up, for which i feel bad but well... my stomach is first and we dont know how our stomachs are going to react to this change of diet. I think she hasn’t washed her hands, after milking and doing who knows what. They’ve got grim in their clothes. There are huge mosquitoes around the single lightbulb in there.
Nomads store their summer meat in winter, when they kill the animals to stock up for the harsh winters and preserve the meat by drying it. flour is an essential ingredient in their diet too, they use it as glue and for cooking. Milk aswwell, i have learned to understand why they drink sour milk and all kinds of milk: it's one of the few ingredients readily available in summer and but not so in winter when the cattle is thin due to a lack of grass as it¡s all covered in snow.

What an experience! All around the table, with Chaga translating and laughing and listening and not knowing what to do. It’s kind of awkward but cool. K says she wants to go to bed when we are all still there chatting away. Others have come to see the tourists! As all the family is there, but apparently it's normal to visit neighbours in the evenings, except for the boys, we go to bed with her clothes on, to which they are surprised. I can’t find my mobile phone. Cant be lost, have they nicked it? I doubt it but i can’t help the thought crossing my mind. I have to remember to look our for it tomorrow morning. The girl fell asleep on the floor and there she stays. We are given the beds, one for K and J and I decide to share one, one head up one head down and it’s not too bad. They all sleep on the floor. Yes. As if it was the commonest of things, which in Mongolia is, as is to share one space for living, sleeping, etc.We sleep with these strangers, they all sleep together. Set up their things there, tuck themselves under sheets and go to bed. All of us there. It’s soooo weird but abs fabulous at the same time. Not sure we went out for a wee or to brush our teeth and we sleep half dressed as well, as well as the woman. Men take off their tops and pants to sleep. No sense of privacy.
I didnt want to start being aggressive with my camera out of respect and have indeed taken pics but blurred and not very good, which i now regret.

16 June 2010 L'arribada a la capital Mongola

Sóns quarts d’11 del dia 16 juny, en unes hores arribarem a Ulan Bator. Que fort! Qui m’havia de dir a mi de petita que aniria per aquests mons. És una passada això. Els primers gers apareixen, caballs per l’estepa mongola. Ens hem parat a pobles amb “cases” grans, pals d’electricitat, trist, a mi em desperten les comprobacions als baixos del tren. No sabia si despertar a la Judit. Esmorzem. Tornem a dormir una estona més. Incòmode però no fatal. Sort que el tren no va ni la meitat del ple. Tot és molt tranquil. Cada vegada hi ha més pols als marcs interiors de les finestres.
Qui som al nostre vagó:
Dos americanes de 50 anys rosses, i la parella de mongols, una parella d’alemanys i la francesa amb ells, una familia americana (home repelent i net) i ja està crec. Lllavors altres estrangers en altres vagons. També hi ha els dos revisors en un compartiment petit per ells, la samovar per l’aigua calenta exactament com havia vist per internet. El de cara de males puces neteja la catifa blava a l’acostar-nos a la capital amb una fregona !
Res a la vista i de tant en tant manades de cavalls, algun ger, algunes cases, pals electrics al llarg de la via, carretera amb camions d’aparença russa, i molts llargs trens de mercaderies i fusta, rusty, ...Tot sec. On hi ha una mica d’aigua, està verd. Nuvol. 22ºC. El tren no va ràpid en cap moment. Ens tornen els bitllets marcats amb segells. (no sé on el tinc!!! Només en teníem un i el deu tenir la Judit). Explorem els altres vagons, el següent, el 7, és igual pero de diferent color (marró), l’altre ja és primera classe, tot de fusta i dutxes a cada compartiment. Es nota la pasta. I el menjador és xulissim. De fusta treballada. Però es veu que el menjador mongol és diferent al xino, també ho han canviat a la frontera, ens diu algú. Allà hi trobem els alemanys, les americanes i sola la francesa, amb qui ens asseiem. El paisatge ja és estepa, tal com imagines Mongòlia, cels blaus i terres verds. Espectacular. Tornem al vagó, i ens tornem boges fem fotos per la finestra de com el tren serpenteja a les curves. Fotos mítiques també. Ja no hi ha pols, traiem el cap i flipem! Quina P-A-S-S-A-D-A!
Quedem amb la noia a les XXX?
Arribem, baixem, des de dins ja veig un home amb el meu nom. Com sempre, tot és molt ràpid, et recullen, directe al cotxe i marxem. Sóc a temps a treure la càmara i fer la foto a l’estació en cyrilic.
Vida pels carrers, calor, 4x4 negre i car, això no m’ho esperava aquí. Ens dona dos consells: vigilar pickpockets i que els cotxes no paren. Nassan’s Guesthouse, complexe tancat en valla. Baixa i pugem i ens porta a l’ahbiatació, un piset amb una huge double room tancada dins un dorm compartint cuina, i labavo. Genial. La veritat és que està genial. Després parlem sobre el tour pel país. Decidim no fer el Gobi, per la calor i per falta de dies i ens quedem pel centre i nord. Cap “disagreement” amb Judit. Demano per anar a un orfenat, ens diu que són lluny del centre I sembla haver-hi pegues. Segur que es pot organitzar, i ho fa! Guai. La Nassan aqeusta és una dona petitona que només de veure’t et fa la pilota i t’ensenya les bones crítiques del seu hostel i vol quedar bé. Ens diu el preu per dos i per tres persones, poca diferència però nosaltres no en fem cas. No puja ni baixa el preu, ni es negociable. Triem la ruta, li dic que m’agradaria poder veure algun monestir més petit fora de la ruta establer-ta si així ens pica. Cap pega. Recomana deixar-ho tot a l’habitació pels pickpockets. Anem a canviar diners on ella ens recomana i així experiementem la ciutat en 1ª persona: el creuar els carrers i que els cotxes no parin, ens enganxem a uns locals que travessen i ja està...a l’habitació i tot i voler dutxar-nos, passa l’estona volant i no ho fem, se m’acudeix amagar els bitllets i passports a un moble... i de seguida ve la Nassan amb la kal, que tot i ser sola se les ha apanyat molt bé per trobar aquest racó. Li expliquem les opcions i a ella no li sembla bé el preu i comparem amb lo seu:
45USD and 5USD per un traductor al dia... cotxe i driver. Anem amb la Nassan, parlem, acordem que ella ve amb nosaltres, ella s’imposa molt, va de dura I no deixa que la Nassan ens engatussi amb bones paraules, ni li riu les gràcies. El serge se li pica un amica pel fet que fa el tour amb una altre agència.
No recordo bé què fem aquesta estona, anar al dpt store along Peace avenue, comprar coses pel viatge de demà. Ja que la ciutat és tant lletja decidim marxar l’endemà enlloc del 18, per guanyar un dia també. Doncs comprar menjar i paper per l’orfenat que judit i jo anirem a veure i sopar. Ella ha proposat un coreà prop de Serge, on s’esta ella. Voliem un que es diu California, recomanat per uns espanyols d’un blog que vaig llegir però com que no sabem on es exactament, el descartem. Demà tindrem un dia llarg també. Trobar llibretes és una utopia i el food shop del dpt store és gran i ben farcit de coses, orientals i occidentals, embotit i tot! Vi de tot el món, vodka, compreses i tot el que imaginis, sorprenent, la veritat. Altres guiris comprant. I a sopar, a la Peace Avenue, lleig a matar. Veus les botigues als baixos, a peu de carrer, com a extensions dels edificis comunistes, com a Anglaterra, encara que els dos països no es puguin ni comparar ! Rètols i molts bars: el latino, entre ells.
Les noies volen anar modernes i guapes i van vestides una mica cutres, amb talons molt alts amb mals carrers. La khaula no pot treure diners del banc al principi, te traveller’s cheques. Busquem caixers. N’hi ha a tot arreu, per ser un país excomunista.
Sopem al coreà, se’n riu perquè no sabem menjar amb palets, i em fot menjar picant perquè des del tren que em prenc propolis per la geniva inflamada. Segur que dels nervis que he tingut del viatge. Ens despedim després i a peu cap a casa nostra.
La porta del nostre pis/apartament és metàlica (merda, cap foto), funciona amb una combinació 136, i estem a dalt de tot, en una porta tb blindada, de metal sencera. Em pregunto si realment cal aquesta seguretat. Pugem a casa seva, ultimem detalls, ens diu que li hem de compartir el nostre menjar amb el conductor, ens rebaixa uns diners pel conductor amb anglès (primer conductor amb un traductor per 4USD al dia, al final conductor amb angles per 2USD a repartir entre les tres)... li demano secador de cabell per demà matí, la filla me’l deixarà, mirem el mail, super lent en una habitació amb la telel, el PC i 4 llits i roba estesa, on imaginem que dorm ella amb les filles. Dues: una simpàtica mirant espanya al mundial i l’altre més sossa.
Comprem aigua i sobres de café, que no sé com descobrim...la dona de la paradeta ni ens mira quan li demanem aigua, està mirant la tele...

15 June 2010 El K23 de Pekin a UlanBataar

El treeeen, el transmongolià!!!!!!!!!!

Cal dir que el transmongolià no és un tren en concret en sí sinó la ruta de tren que va de Beijing i que creua Mongolia. A diferència del transiberià que va de Moscú a Vladivostok, l’original. La resta són extensions, i m’atreveixo a dir igualment mítiques. Creuen l’est del Gobi (que vol dir desert), experiemen la incomoditat de no saber què passa a la frontera amb les revisions del tren a plena nit.

Ens llevem, baixem comprem aigua i cafè embotellat (un altre de les coses que ens han cridat l’atenció, cafè amb llet en ampolla de plàstic I llaunes I una gran varietat de te embotellat també) pel camí, noodles, …taxi. La recepcionista ens diu “esteu segures que aquesta és l’estació que heu d’anar?” Serà capulla, això no ho pot dir just abans de amrxar quan ja li havia preguntat el vespre abans... dubtes. Ells ho han de saber això, treballen amb turistes i molts fan aquesta ruta en tren. Quan li diem que la del CITS ens ho marcat quedem tots més tranquils. Sort que anem amb temps per si de cas. Taxi : 13y poquíssim.
Carrers pràcticament buits, tot gris. Ens deixa que hem de creuar un pont per accedir a l’estació. Enorme. Busquem el K23 i allà està! Que guay… una altre etapa del viatge feta. Fins que no estiguem al tren no acabarem d’estar tranquiles. Xerro amb una francesa sosa un moment, i un noiet suec que viatja sol. L’estació és enorme, la façana, l’entrada tb passem control de les bosses, busquem la nostra sala d’espera i llavors surto a fer fotos a l’exterior. No puc marxar sense una foto d’aquest mega-edifici i l’ambient del davant i del carrer que hi porta. Tot nou. Molta gent i bullici, tothom es salta la cua, la sala d’espera també és llarga i gran. Algun occidental va entrant a contagotes. I quan arriba elmoment de fer la cua per accedir a les vies potser som uns 20 o 25 turistes, un grup de 8 americans joves junts...més dels que semblava i relativament pocs. A mi em recomforta la idea que algun turista hi hagi mentre que quan ho dic a la Judit, ella prefereix que no n’hi hagi. Per la costum seva a Africa. Baixem a vies, i allà el veiem. El K23 on ens hi passarem unes 30 hores, llarg, verd amb els seus vigilants a cada vagó uniformats i tiessos com només els soldats i els xinos saben fer! Buquem vagó i compartiment, per ara estem soles. A veure si no puja ningú més al llarg de camí. Al nostre vagó estem només els turistes, els locals semblen estar concentrats en vagons més endavant.
El color, les lletres, la formalitat dels vigilants oposada a la informalitat dels viatgers del tren, les lletres en rus, comença a donar-li tot un aire de « viatge mític » tal com se’l descriu al transiberià. Segur que serà interessant. Compres de fruita, els «¡platans sens gust i alguna ampolleta d’aigua, fotos al passadís, ens aposentem, maletes sota el seient i en uns minuts ja marxem. Jardins, carrers, bicletes, el paisatge desconegut, muntanyes i rius, molt moltissima construcció. No sabria dir en quin tram del viatge dormim una mica. Cansades n’estem. És inevitable no mirar el paisatge canviant. Construcció: grues i esquelets d’edifici grisos empetitint els existents edificis d’una sola planta marrons, de rajola i teules, marro de pols i marro del material. Grues i grues sense parar, edificis alts que em recorden a Bellvitge, encara més alts. A tot arreu. I el dia que això pari? I l’impacte que té ? Bestial. Passem per uns edificis altíssims grisos i entre mig hi havia cabines que eren les cases dels treballadors ! viuen on treballen, en cabines metàl·liques, amb la roba estesa i els seus balcons. Em deixa horroritzada, jutjant amb els nostres valors.
Ens donaran menjar al tren? el blog que vaig llegir posa que sí, ho demano i em diuen que no.
13.51 (¿) 14 minuts parats a Datong. Les parades són per pujar i baixar i per aprofitar i comprar si cal. Paradetes instal·lades a l’andana mentre el tren està parat. Estic parlant amb un home americà arrogant que molt sutilment critica el baix nivell d’angles dels hispans posant al mateix sac els espanyols, si és que realment sap la diferència. Jo li replico que els llatinoamericans tampoc fan l’esforç d’aprendre el català... segur que no sap què és el català, però si vol ja té una lliço de : geografia i lingüística i amb el meu anglès... l’hauria de fer callar una mica. El senyor aquest i una americana que només diu que “it’s amazing”, jo volent baixar a xafardejar i ells xerrant fins que el sr aquest m’exclou una mica i aprofito per marxar.
Trens de mercaderies cada dos per tres. Llarguissims, interminables trens antics, de fusta i ferro com els de la lista de Schindler, russos suposo. Ara en passa un carregat amb contenidors. És al·lucinant tot això.
Dormida, estem en zona con mig desèrtica. ...són passades les 6pm hora local. Desert però amb una mena de gespa o matoll baix, ovelles de tant en tant, la Xina constructora sembla quedar enrera. De camí a Zhurihe, ons ens pararem dos minuts només. A cada vagó hi ha un paperet rosa amb els llocs on farem parada i l'estona que estarem a cada lloc. I és clavat. Ni un minut més ni un minut menys. La següent ja serà a la frontera (11.30 matí a casa, acabo de rebre missatge del sergio). Fa calor però si obrim la finestra entra pols i sol. El ventilador va bé però al passar per un punt fa un soroll que no pots ignorar. Jining South, 6 minuts. Comprem algo ràpid, probem unes salsitges que no sabem com menjar. El revisor ens fa pujar de seguida. Matrimoni mongol amb les americanes del costat. Ve el suec a parlar i com que la judit i jo estem engrescades parlant de relacions de parella, l’esbandeixo una mica, em fa pal parlar amb ell, espero no s’ho agafi malament, ja el veurem a la frontera, que temps tindrem allà per parlar.
23.30 més o menys. Portem a Erlian des de les 8.30 del vespre, a la frontera. Abans de baixar del vagó, tot ple de pols tot i tenir les finestres tancades. El cabell encartronat de la fina sorra que s’ha fliltrat a través dels baixos del tren o ves a saber per on sense adonar-te'n, és una passada! Gairebé es nota a l’ambient. Desert, això deu ser Gobi! A la dreta desert, a l’esquerra un poble i una andana super gran i maca amb música clàssica de fondo i faroles i núvols de tempesta. Recullen els passaports, baixem tots, fem fotos, encara és mig claret però de seguida es fa fosc i enganxo un super llamp al mig de la foto sense saber-ho. La dona Amazing li encanta la foto i el que queda de viatge me la fa ensenyar a tothom... després de comprar al supermercat qeuhi ha dins l’edifici d’immigració, perd la seva amiga i està preocupada. Amb lo controlat que està tot, o esta dins l’edifici o està al tren o l’han raptada, i això últim és més que improbable evidentment!pero no deixa de ser estrany. El tren no està a l’andana, se’l deuen haver endut a canviar les rodes. Ha plogut molt.
http://www.youtube.com/watch?v=lvRrcVYAdso&feature=related
Comprem madalenes, i beure, i una cosa que sembla gelatina que ens fa gracia, i més noodles suposo per sopar. Emocionades mirant la varietat de menjar i beure que hi ha. Esperem en una sala, l’americana ha perdut l’amiga i el nostre revisor no sembla massa disposat a ajudar. Faig fotos del super, hi ha coses que no sabem què son, colors vius, en xines, moltes coses són xules! El supermercat mereix també certa menció, la quantitat de productes, colors, la gelatina petita de colors inversemblants, la varietat de noodles, de vodkas, de xiclets, de galetes, de fruita i fruits secs, etc.Parlem amb una noia moreneta, francesa que abans m’ha demanat que li fes una foto al tren. Parla el castellà bé. No sabia jo que aquesta s'ajuntaria amb nosaltres literalment durant la nostra estada a Mongòlia. L’ambient és normal al principi, però no saps res. Una mica estrany, saps que els xinos ho vigilen tot, tenen els passaports, quan baixem d'on estem veiem que estem dins l’edifici tancats en cadenes i candaus, que hi ha molts més mongols o xinos del que pensavem (potser pugen en aquesta parada perquè molts va carregadíssims amb capses i maletes de no fàcil transport...) Raro, molt raro. Es una mica com si hagués passat algo i fins que no surti el culpable, d’allà dins no surt ningú! Finalment obren les cadenes lligades als màncs de la porta de vidre i tots tornem al tren. La música i la llum que havien estat apagades es tornen a encendre, i tenim el dubte de si tindrem o no acompanyants en el nostre compartiment. La dona perduda és al tren i tothom va a mirar si hi és! Tots ens alegrem de veure-la! Esperem, no sembla haver-hi ningú més a l’andana i continuem soles. Que bé. Mirem per la finestra. Inspeccions exhaustives del soldats. Soroll per tot el tren, passen amb lots i revisen els baixos i laterals, m’ha semblat sentir algú sobre el vagó mentre estava al lavabo (tot metal·lic i més net del que imaginava). En un moment entrarem a MONGOLIA. És com de pel·lícula això. Aquest aire de perill, de que ha de passar alguna cosa, de que trobaran alguna cosa de contraband, sospitós de tothom. Ens tornen els passaports.
Són passades les 12 de la nit, no hem sopat, només hem probat les gelatines. Hem vist aigua bullint per menjar però no hem sopat. Preparem els nostres noodles, els primers de molts, obrim el pot, buidem els sobrets, hi posem aigua calenta, esperem a veure què I mengem. Jejeje no està mal.
Entrem a Mongolia, negra nit. Al mig del desert. Uns homes ens diuen “welcome to Mongolia”, ve i es creua la senyal militar al cap i ens demana el passaport, ens miren atentament la cara primer de tot i la contrasten amb la foto dels passaports que els entreguem, se`ls col·loquen oberts en triangle apoiats al braç suposem que a la pàgina dels visats. Prepotents. Dones grosses mongoles ens passen un formulari de l’aduana que hem d’omplir ràpid, al cap d’uns minuts ens el venen a revisar, i signar una dona amb cara de pocs amics que no somriu ni un segon ni diu un hola. S’asseu, ens agafa els papers, els mira, tatxa, els torna i marxa. No estan per òsties aquí. Aquí ens parem llargs minuts, el tren recula uns quants kms, torna endavant, torna enrera, suposo que part de l’exploració, soldats buscant articles de contraband, suposo que de manera rutinària. Em pregunto cada quan troben alguna cosa? Suposo que els resulta útil perdre aquest temps revisant tot el tren en detall per tal d’evitar smuggling of goods però a primeres em sembla innecessari però... clar, la meva visió de turista de pas no és la mateixa que els desconfiats comunistes i els interessos que els dos països puguin tenir en els seus intents d’evitar el contraband. És de pel·lícula!
Tot li dona una aire com d’espies i dolents. Cada vegada més vaig entenent perquè diuen que això és un viatge mític. En el seu moment ho devia ser per una sèrie de raons i ara per unes altres, però és super emocionant! 1 hora parats aquí. Tal com diu el paper rosa penjat al mig del passadís, amb l’estacio, hora d’arribada minuts parats i hora de sortida.
Passa un tren llarguíssim, d’aparença russa com tots els que veiem. També són de pel·licula, grossos de colors o els vells de fusta i ferro que em recorda als transport de jueus o al Long Way Round. El carril davanter. Soldats de camuflatge. Xulíssim estar aquí. Zamii/Zamen Uud. Parlo amb el nanu alemany que no es desenganxa de la seva novia, amb pinta de prepotent i poc femenina.
Després de sopar i quan tot torna a estar en marxa, ens posem a dormir. Ens han donat llençols i coixineres i manta, que estava als llits al pujar al tren. Dubto si dormir a dalt o a baix per si ve algú (tenim llitera de sobre i sota) però al final ens posem totes dues a les de baix. Jo a la que no em tocava. Podem tancar al porta per dins i així ho fem tot i que no sembla que ningú toqui res. Els mongols miren molt però crec que és més pq ets confons de compartiment que xafardaria.

Dormim una colla d’hores, quan em desperto ja és aviat al matí. Em recorda al viatge en tren a Varanasi. Continuem en desert. Em desperto abans que la Judit. Veig pobles. Tot marró, polsós. Alguna persona que va a treballar però tot bastant desolat de gent, suposo que és perquè encara és molt d’hora. Estic al·lucinant, només fa unes hores que sóc a Mongòlia, i encara he dormit tota l'estona, i ja estic al·lucinant amb el que veig. anem avançat, no deixo de mirar tot el que veig. No em vull perdre ni un moment ara que es de dia. Tot és arid. Cases curioses, algun edifici que sembla institucional, alguna persona puntual. facinant.
Ja hi ha verd, muntanyes baixes, gers! el tren serpenteja i fa grans corbes que mirant per la finestra veus tota la llargada per davant, com les pelis. Queda poc per arribar. Cavalls, gent, animals. Les estepes, els gers, les corves de les vies, nosaltres traient el cap per la finestra. èpic!
Entrem a la ciutat, edificis lletjos comunistes, alguns amb aires de grandesa però construits amb materials bàsics i pintats, res de pedres pulides ni marbres ni vidres. Arribem a l'estació i ens afanyem a baixar, i ja ens recullen. Hora exacte. Tot és molt ràpid, amb prou feines tenim temps de girar el cap i mirar l'estació. Li faig la foto a Ulan Batar escrit en cirilic. Pugem sota un sol de justicia al 4x4 nou impecable negre brillant amb seients de que semblen de pell. Trànsit, gent feinejant a les voreres, molt de moviment. Molt de sol però impressió de ciutat grisa, potser per la pol·lució potser pels colors al meu voltant. Anem cap al centre, ens porten a l'alberg: una mena de pati tancat amb una gran porta metàl·lica. Gent amunt i avall. Ens dona la impressió que és lletja la ciutat.
Nassan, dona petitona molt simpàtica
Deixem coses a l'habitacio: mooolt xula per ser Mongolia
Parlem amb Nassan del viatge que volem i de que potser serem tres, de que vull veure un orfenat, ...deixem el Gobi per falta de temps i totes dos triem el nord: khovsgol, Siberia mongola.
Diners uns 350 dolars/euros(?no ho recordo- comprobar amb j) per persona. Escup tant tranquila mentre està asseguda a la taula tot parlant amb nosaltres, i nosaltres donant-nos cops de peus com dient "has vist això?" Uf quin fàstic. No sé si tenia una palangana o ho feia al terra pero realment fastigós veure el fil blanc gruixut de sucs corporals que treia per la boca. Es veu que és normal allà.


A les 8 hem quedat amb la K per comprar papers i coses per l'orfenat, anem als grans magatzems i comprar menjar pel viatge - descriure grans magatzems i carrers- i sopar.
Koreà a Peace Avenue, prop d'on s'està ella. Aproximació