Ens llevem, esmorzem per 36y each a alberg (novatada pq a fora hi descobrim una paradeta fora per menjar a 10 centims d'euro i comprar llaunes de cafè amb llet a la botigueta! Per uns cèntims d’euro): uns ous bonissims i xerrem amb un noi i una noia super simpàtics que ens diuen com arribar on hem d’anar avui: recollir els tickets de tren per UB i hi anem a peu pq sembla a prop. Buenoooo per trobar-ho! Passem per botigues i botigues que ens farien parar, altres que podrien perfectament estar a Europa, amb moltes voltes i diverses vegades de preguntar a la gent on era l’edifici CITS, ho trobem. La gent sembla perduda i no saben gaire on són els carrers, fins dos o tres persones no coincideixen amb la mateixa direcció no les tenim totes! El veig a distancia, gros i modern. Entrem, busquem i les dos úniques persones que veiem en tota la planta del CITS, ens intenten trobar la noia responsable dels nostres bitllets, que diu que arribarà d’aquí una hora, nosaltres pensant que era perquè era hora de dinar i resulta que era perquè aquell dia era festa i s’havia oblidat de dir-nos-ho. Esperem a la cantonada observant les noies amb paraigües i fent-se fotos a l’escultura del carruatge, que resulta ser el carrer de shopping d’ahir a la nit!! Tant caminar i ho teníem allà mateix. Sort que l’han pogut localitzar i era error seu perquè sinó no hauríem sabut què fer pel tren. Sembla contenta de posar una cara als mails enviats. Té un cap molt gros. Ens indica l’estació, hores, etc. i marxem. D’aquí agafem el metro per primer cop cap a Tiananmen East. Una calor brutal. Una avinguda brutal, ample i inacabable, que no es discernia el fons de la pol·lució. Sembla haver-hi turisme intern, gent descansant a l’ombra asseguts per les boreres i qualsevol ombra que hi hagi, edificis de dimensions descomunals, tot molt nou. I a l’esquerra tenim el que suposem la Ciutat Prohibida amb la porta de Mao Zedong i al davant a la dreta, la famosa plaça lloc de manifestacions contra el sistema durant tot el segle XX, vigilada per desenes de cameres de seguretat i controls d’escaner de les bosses dels que hi accedeixen. Xinos fent fotos, calor i sense ombres. Són les tres de la tarda, la calor apreta i la gana també però després de dubtar decidim entrar ara – pq així ja està fet – a la Ciutat Prohibida sense dinar i comprar alguna cosa dins. Tanquen a les 5, tenim un parell d’hores. Entres i passes per grans portes i sembla que no hagis de pagar entrada, fins que sí, 60Y pels turistes, 10 pels locals.
S’anomena així perquè va estar prohibit entrar-hi durant 500 anys. Concubines, emperadors i eunuchs vivien en les 9000 habitacions dels 800 edificis que conformen aquest monument de la Xina clàssica, la majoria dels quals són posteriors al segle XVIII. Els colors i la simbologia són interessants: el que més destaco és el groc /daurat dels teulats de molts edificis... color reservat explusivament a l'emperador.
El complexe és espectacular, els colors i la intensitat també. Fou palau del 24 emperadors de les dinasties Ming i Qing, des del 1420. Ocupa 720.000 m2 i té 890 cases dins el recinte de les quals poques estan “obertes” al públic perquè no en veiem ni 100 que jo sàpiga! Algunes parts estan recentment restaurades i altres la pintura està flaking a bit, i és de color menys intens.
Tot s’assembla. És interessant observar els visitants fent-se fotos amb cames obertes i postures gairebé impossibles per obtenir aquest angle que farà de la foto..una més entre moltes; i la indumentària que porten – els paraigues per protegir les seves pells són dignes de foto i de conte de fades, i els mitjons de mitja sota sandalia i en shorts també!
Les balaustrades de marbre simbolitzen... algunes gastades altres no, no diu enlloc que no es puguin tocar, tal com segurament seria el cas a Europa davant un edifici d’aquesta antiguitat i valor arquitectònic. Una perfecció i una simetria que semblen dificils d’aconseguir al segle 15 comparat amb la tecnologia que tenim avui en dia. Magnificient. És xulo veure-ho en persona després haver-ho fet en llibres i documentals i pelis. Gardens and out... Simplifico-sortim a la porta que dona a l’entrada d’un park, que porta a un turó amb una pagoda, amb vistes a tota la ciutat. M’omple la sensació que amb diners tens el món als teus peus, que enlloc és massa lluny ni massa difícil accedir-hi, que per plaer s’ha visitat tot. Una sensació com d’agraïment de poder-ho visitar i alhora, llàstima, uns mixed feelings que uns poguem veure món i molts altres no, per tema d’economia i on has nascut.
Gairebé tot ha estat restaurat, suposem que pels olimpics i la obertura cap a l’oest. We are assaluted by guides offering Wall tours and one to the hutongs, who is giving us the tour on his rickshaw for 60Y each when it’s usually 180Y each but as we have very little money left and we are off to Mongolia on the following day, we reject the initial offer but as he kept insisting and in the end said euros were also ok, and it was only 5 euros, which sounded like cheap to us, we accepted. It’s still quite a lot of money for Chinese standards but the pedalling and the heat he had to put up with is ok value for money, we think. We followed him to his rickshaw parking, some minutes walk from that exit door, bought some water on the way and started off along the 800 year-old lanes and alleys called hutongs. El pobre home, d’uns 40 anys però menut i fort ens pedala pels carrerons i ens explica coses sobre les dutxes (projecte d’universitat), el terme hutong (que jo creia que era la casa amb pati quan resulta ser el carreró en sí). Flors i famílies riques, els galons (bigues que sobresurten a les portes) i l’amplada de la porta, els lleons i la roda/rectangle als costats de les portes, no sé quina dona de quin emperador vivia allà, alguns són de la dinastia Ming, 700 anys enrera! Vermell= militar, porta negre = granger i el blanc? El daurat és per l’emperador. Els alemanys van ajudar a restaurar-los. El happy new year en algunes portes, donant un toc de color al gris predominant dels carrers. Tot és tranquil, no hi ha gaire gent. Algun altre rickshaw amb turistes xinesos i algun altre resident. Ens fa fotos i ja té els punts clavats i les poses, en deu estar fart de fer el mateix amb tothom. –Recordem que el cap d’any xinès sol ser cap al febrer, i sí, és juny i encara tenen la decoració d’aquesta gran festa penjada. Crec que és per bon auguri, i la tenen tot l’any.
D’aquí ens deixa davant un parc i ens indica que per anar al nostre hostel és tot recte. Ok. Ens quedem al xafardejar pel parc. Sembla haver-hi molt moviment de gent i activitat. Que xulo que és tot. Un munt gent mirant nens de blanc, gent vestida de manera molt hortera, mitjons de mitja a alçada de turmell sota sandalies i xancletes! Les noies que pretenen anar arreglades porten coses que ni em posaria per estar per casa. Nenufars, una dona insisteix en fer-me un massatge i remena de cap a peus per 50 centims si mal no recordo, només 5Y, sembla una bajanada deixar passar la oportunitat d’un massatge per aquest preu però ves a saber què et fa. Mirem tot aquesta fauna humana i ens endinsem per un arc que porta a bars i restaurants super xulos.
Darrera tot això bars i restaurants que ben podrien ser a casa, a la vora d’un llac, i amb molta gent passejant, ens anem deixant portar pel passeig, girem a l’esquerra, on hi ha la paradeta de pintures sobre tela que tant ens ha agradat, a la qual hem dit que tornarem a firar-nos amb quadres a la tornada..., parades de quadres de paper tallat de tal detall que sembla impossible que s’hagi fet a mà, iogurt tibetà, hi ha hutongs, que més endavant descobriré o lligaré caps que molts se’ls han carregat per construir un Beijing més moderna amb grans edificis, una mica com la Barceloneta per les Olimpiades. Ara sols queden illetes de hutongs enmig d’edificis nous i monumentals envoltants de grans carrers i dajies, avingudes. Aquí als hutongs hi ha restaurants amb cuines brutes i petites, estretes “rejilles” on hi brasegen pinxos de carn constantment, cadires i bicis i carros pels carrerons, i un “sinfin” de bars estrets cada un amb la pantalla a fora per seguir el mundial de futbol amb els sofàs fora a la fresca. Volem comprar però com que és el començament del viatge, i no és plan anar carregades, superem aquest desig. Cal dir que quan veus alguna cosa, en aquestes ciutats tant grans on només vas als llocs un cop, agafa-ho. El que vam veure aquesta tarda no ho hem tornat a veure més. Com ara la bossa de la botiga de la ciutat prohibida, o els magnets i les teles pintades. Què hi farem.
Houhai is a Beijing phenomenon, a quiet area of shoreline devoured in less than a decade by a nightlife land rush. It now has the frantic, eagerly debauched air of a boardwalk during spring break—tinged by the interethnic May-December satisfaction of expats on the make. A vendor sold T-shirts with flickering graphic equalizers on them. http://www.observer.com/2008/beijing-s-sex-and-da-city-debauchery-low-key
through have been in existence since the 13th Century, when Beijing was the grand capital of the Yuan Dynasty and began to take its shape some 800 years ago.
Quan ja decidim fer cap cap a l’alberg decidim que soparem pel camí. No semblava massa lluny, potser 20 minuts. A part de que era més lluny i que només era quesito de tirar recte i girar a l’esquerra, tant simple com això... encara ens vam confondre de carrer perquè el mapa no correspon ben bé amb la realitat. Entre que la gent no parla anglès, que semblen tenir una distribució espaial diferent i les distàncies, no és difícil no saber on ets exactament!
Ens fiquem dins una botigueta moníssima de gatets de la sort amb la que la Judit, flipa. Després veiem un carreró de hutongs amb molta vida i ens hi posem, i allà agafem algun restaraurant pq no trobavem res que ens cridés prou l’atenció fins llavors,... ja és fosc,.. Aquí hi ha turistes, botiguetes xules i un lloc per menjar que la Judit creu que és per turistes però resulta no ser-ho, era més que decent per ser per xinos. Decoració xula, llum càlida. La veritat és que mengem i bebem cervesa les dues per 45 yuans totes dues! Triem els plats per les fotos pq tot està en xino i un petit text de què és en anglès. Un menú super gruixut per la quantita de fotos que hi havia i molt era o tenia o estava indicat com a molt picant! Un dels plats que demanem està banyat per chilies petits, no us podeu arribar imaginar el que picava.
Entren unes noies xineses que els comencen a portar plats, eren tres i potser tenien 7 plats a la taula. Acabem xerrant amb elles perquè evidentment cridava l’atenció la quantitat de menjar que havien demanat, parlaven bé l’anglès i eren molt simpàtiques. Sopem per 44y, uns 5 euros i mig, totes dues. Quan trobi el seu mail les escriuré i enviaré la foto que els vam fer. SE’ns acosta una nena petita xinesa, i ens comença a parlar en un anglès que molts envejarien, ens diu que té ... 8 anys! Un perfil super recte, cantava en castellà, sabia expressions en francès, escriu blogs, i només volia atenció pq parlava ella, preguntava i quan no li feiem cas es posava en mig meu i de la noia xina amb qui parlava, a saco. Tenia el pare per allà, callat, mirant sense entendre i ella fardant. Superdotada semblava, per la manera que parlava per l’edat que tenia! Increible. Marxem, intentem trobar quin carrer a la dreta és el que hem d’agafar, és de nit però sento inseguretat, no perquè semblés insegur sinó per desconeixença. Poc transit. Carrer fosc, parc al costat dret, botiga de te molt maca, de coses de fusta,... i buscant la llibreria que feia cantonada pero no... fins que a l’esquerra, un carrer més enllà veiem el Prime Hotel a la cantonada i llavors ens situem. Anem a comprar a la botigueta de queviures a tocar del hostel, volem saber si obre aviat al matí, no ens entenem, simbols ambla guia que agafo del hostel, ... costa fer-se entendre! Aquesta estona resulta divertida .... amb gestos i paraules xines de la guia.
Bosses per marxar demà al matí, demano a
la sosa i “unhelpful” de la recepcionista que ens truqui taxi pel matí a les 5
o 5.30 per l’estació...una de les 4 grans estacions de tren que té la ciutat.
Entre que no s’enten com parla i la poca predisposició aquesta nena que es
busqui una altra feina. Volem estar segurs que sortim de l’estació que toca! Anem
a dormir com a la 1 i pico i ens llevem a les 5 crec! Demà el transmongolià!
Per sort a l’habitació no fa calor, ni avui ha plogut (avui que anàvem
preparades per si de cas... llei de murphy)
No comments:
Post a Comment