El treeeen, el transmongolià!!!!!!!!!!
Cal dir que el transmongolià no és un tren en concret en sí sinó la ruta de tren que va de Beijing i que creua Mongolia. A diferència del transiberià que va de Moscú a Vladivostok, l’original. La resta són extensions, i m’atreveixo a dir igualment mítiques. Creuen l’est del Gobi (que vol dir desert), experiemen la incomoditat de no saber què passa a la frontera amb les revisions del tren a plena nit.
Ens llevem, baixem comprem aigua i cafè embotellat (un altre de les coses que ens han cridat l’atenció, cafè amb llet en ampolla de plàstic I llaunes I una gran varietat de te embotellat també) pel camí, noodles, …taxi. La recepcionista ens diu “esteu segures que aquesta és l’estació que heu d’anar?” Serà capulla, això no ho pot dir just abans de amrxar quan ja li havia preguntat el vespre abans... dubtes. Ells ho han de saber això, treballen amb turistes i molts fan aquesta ruta en tren. Quan li diem que la del CITS ens ho marcat quedem tots més tranquils. Sort que anem amb temps per si de cas. Taxi : 13y poquíssim.
Carrers pràcticament buits, tot gris. Ens deixa que hem de creuar un pont per accedir a l’estació. Enorme. Busquem el K23 i allà està! Que guay… una altre etapa del viatge feta. Fins que no estiguem al tren no acabarem d’estar tranquiles. Xerro amb una francesa sosa un moment, i un noiet suec que viatja sol. L’estació és enorme, la façana, l’entrada tb passem control de les bosses, busquem la nostra sala d’espera i llavors surto a fer fotos a l’exterior. No puc marxar sense una foto d’aquest mega-edifici i l’ambient del davant i del carrer que hi porta. Tot nou. Molta gent i bullici, tothom es salta la cua, la sala d’espera també és llarga i gran. Algun occidental va entrant a contagotes. I quan arriba elmoment de fer la cua per accedir a les vies potser som uns 20 o 25 turistes, un grup de 8 americans joves junts...més dels que semblava i relativament pocs. A mi em recomforta la idea que algun turista hi hagi mentre que quan ho dic a la Judit, ella prefereix que no n’hi hagi. Per la costum seva a Africa. Baixem a vies, i allà el veiem. El K23 on ens hi passarem unes 30 hores, llarg, verd amb els seus vigilants a cada vagó uniformats i tiessos com només els soldats i els xinos saben fer! Buquem vagó i compartiment, per ara estem soles. A veure si no puja ningú més al llarg de camí. Al nostre vagó estem només els turistes, els locals semblen estar concentrats en vagons més endavant.
El color, les lletres, la formalitat dels vigilants oposada a la informalitat dels viatgers del tren, les lletres en rus, comença a donar-li tot un aire de « viatge mític » tal com se’l descriu al transiberià. Segur que serà interessant. Compres de fruita, els «¡platans sens gust i alguna ampolleta d’aigua, fotos al passadís, ens aposentem, maletes sota el seient i en uns minuts ja marxem. Jardins, carrers, bicletes, el paisatge desconegut, muntanyes i rius, molt moltissima construcció. No sabria dir en quin tram del viatge dormim una mica. Cansades n’estem. És inevitable no mirar el paisatge canviant. Construcció: grues i esquelets d’edifici grisos empetitint els existents edificis d’una sola planta marrons, de rajola i teules, marro de pols i marro del material. Grues i grues sense parar, edificis alts que em recorden a Bellvitge, encara més alts. A tot arreu. I el dia que això pari? I l’impacte que té ? Bestial. Passem per uns edificis altíssims grisos i entre mig hi havia cabines que eren les cases dels treballadors ! viuen on treballen, en cabines metàl·liques, amb la roba estesa i els seus balcons. Em deixa horroritzada, jutjant amb els nostres valors.
Ens donaran menjar al tren? el blog que vaig llegir posa que sí, ho demano i em diuen que no.
13.51 (¿) 14 minuts parats a Datong. Les parades són per pujar i baixar i per aprofitar i comprar si cal. Paradetes instal·lades a l’andana mentre el tren està parat. Estic parlant amb un home americà arrogant que molt sutilment critica el baix nivell d’angles dels hispans posant al mateix sac els espanyols, si és que realment sap la diferència. Jo li replico que els llatinoamericans tampoc fan l’esforç d’aprendre el català... segur que no sap què és el català, però si vol ja té una lliço de : geografia i lingüística i amb el meu anglès... l’hauria de fer callar una mica. El senyor aquest i una americana que només diu que “it’s amazing”, jo volent baixar a xafardejar i ells xerrant fins que el sr aquest m’exclou una mica i aprofito per marxar.
Trens de mercaderies cada dos per tres. Llarguissims, interminables trens antics, de fusta i ferro com els de la lista de Schindler, russos suposo. Ara en passa un carregat amb contenidors. És al·lucinant tot això.
Dormida, estem en zona con mig desèrtica. ...són passades les 6pm hora local. Desert però amb una mena de gespa o matoll baix, ovelles de tant en tant, la Xina constructora sembla quedar enrera. De camí a Zhurihe, ons ens pararem dos minuts només. A cada vagó hi ha un paperet rosa amb els llocs on farem parada i l'estona que estarem a cada lloc. I és clavat. Ni un minut més ni un minut menys. La següent ja serà a la frontera (11.30 matí a casa, acabo de rebre missatge del sergio). Fa calor però si obrim la finestra entra pols i sol. El ventilador va bé però al passar per un punt fa un soroll que no pots ignorar. Jining South, 6 minuts. Comprem algo ràpid, probem unes salsitges que no sabem com menjar. El revisor ens fa pujar de seguida. Matrimoni mongol amb les americanes del costat. Ve el suec a parlar i com que la judit i jo estem engrescades parlant de relacions de parella, l’esbandeixo una mica, em fa pal parlar amb ell, espero no s’ho agafi malament, ja el veurem a la frontera, que temps tindrem allà per parlar.
23.30 més o menys. Portem a Erlian des de les 8.30 del vespre, a la frontera. Abans de baixar del vagó, tot ple de pols tot i tenir les finestres tancades. El cabell encartronat de la fina sorra que s’ha fliltrat a través dels baixos del tren o ves a saber per on sense adonar-te'n, és una passada! Gairebé es nota a l’ambient. Desert, això deu ser Gobi! A la dreta desert, a l’esquerra un poble i una andana super gran i maca amb música clàssica de fondo i faroles i núvols de tempesta. Recullen els passaports, baixem tots, fem fotos, encara és mig claret però de seguida es fa fosc i enganxo un super llamp al mig de la foto sense saber-ho. La dona Amazing li encanta la foto i el que queda de viatge me la fa ensenyar a tothom... després de comprar al supermercat qeuhi ha dins l’edifici d’immigració, perd la seva amiga i està preocupada. Amb lo controlat que està tot, o esta dins l’edifici o està al tren o l’han raptada, i això últim és més que improbable evidentment!pero no deixa de ser estrany. El tren no està a l’andana, se’l deuen haver endut a canviar les rodes. Ha plogut molt.
http://www.youtube.com/watch?v=lvRrcVYAdso&feature=related
Comprem madalenes, i beure, i una cosa que sembla gelatina que ens fa gracia, i més noodles suposo per sopar. Emocionades mirant la varietat de menjar i beure que hi ha. Esperem en una sala, l’americana ha perdut l’amiga i el nostre revisor no sembla massa disposat a ajudar. Faig fotos del super, hi ha coses que no sabem què son, colors vius, en xines, moltes coses són xules! El supermercat mereix també certa menció, la quantitat de productes, colors, la gelatina petita de colors inversemblants, la varietat de noodles, de vodkas, de xiclets, de galetes, de fruita i fruits secs, etc.Parlem amb una noia moreneta, francesa que abans m’ha demanat que li fes una foto al tren. Parla el castellà bé. No sabia jo que aquesta s'ajuntaria amb nosaltres literalment durant la nostra estada a Mongòlia. L’ambient és normal al principi, però no saps res. Una mica estrany, saps que els xinos ho vigilen tot, tenen els passaports, quan baixem d'on estem veiem que estem dins l’edifici tancats en cadenes i candaus, que hi ha molts més mongols o xinos del que pensavem (potser pugen en aquesta parada perquè molts va carregadíssims amb capses i maletes de no fàcil transport...) Raro, molt raro. Es una mica com si hagués passat algo i fins que no surti el culpable, d’allà dins no surt ningú! Finalment obren les cadenes lligades als màncs de la porta de vidre i tots tornem al tren. La música i la llum que havien estat apagades es tornen a encendre, i tenim el dubte de si tindrem o no acompanyants en el nostre compartiment. La dona perduda és al tren i tothom va a mirar si hi és! Tots ens alegrem de veure-la! Esperem, no sembla haver-hi ningú més a l’andana i continuem soles. Que bé. Mirem per la finestra. Inspeccions exhaustives del soldats. Soroll per tot el tren, passen amb lots i revisen els baixos i laterals, m’ha semblat sentir algú sobre el vagó mentre estava al lavabo (tot metal·lic i més net del que imaginava). En un moment entrarem a MONGOLIA. És com de pel·lícula això. Aquest aire de perill, de que ha de passar alguna cosa, de que trobaran alguna cosa de contraband, sospitós de tothom. Ens tornen els passaports.
Són passades les 12 de la nit, no hem sopat, només hem probat les gelatines. Hem vist aigua bullint per menjar però no hem sopat. Preparem els nostres noodles, els primers de molts, obrim el pot, buidem els sobrets, hi posem aigua calenta, esperem a veure què I mengem. Jejeje no està mal.
Entrem a Mongolia, negra nit. Al mig del desert. Uns homes ens diuen “welcome to Mongolia”, ve i es creua la senyal militar al cap i ens demana el passaport, ens miren atentament la cara primer de tot i la contrasten amb la foto dels passaports que els entreguem, se`ls col·loquen oberts en triangle apoiats al braç suposem que a la pàgina dels visats. Prepotents. Dones grosses mongoles ens passen un formulari de l’aduana que hem d’omplir ràpid, al cap d’uns minuts ens el venen a revisar, i signar una dona amb cara de pocs amics que no somriu ni un segon ni diu un hola. S’asseu, ens agafa els papers, els mira, tatxa, els torna i marxa. No estan per òsties aquí. Aquí ens parem llargs minuts, el tren recula uns quants kms, torna endavant, torna enrera, suposo que part de l’exploració, soldats buscant articles de contraband, suposo que de manera rutinària. Em pregunto cada quan troben alguna cosa? Suposo que els resulta útil perdre aquest temps revisant tot el tren en detall per tal d’evitar smuggling of goods però a primeres em sembla innecessari però... clar, la meva visió de turista de pas no és la mateixa que els desconfiats comunistes i els interessos que els dos països puguin tenir en els seus intents d’evitar el contraband. És de pel·lícula!
Tot li dona una aire com d’espies i dolents. Cada vegada més vaig entenent perquè diuen que això és un viatge mític. En el seu moment ho devia ser per una sèrie de raons i ara per unes altres, però és super emocionant! 1 hora parats aquí. Tal com diu el paper rosa penjat al mig del passadís, amb l’estacio, hora d’arribada minuts parats i hora de sortida.
Passa un tren llarguíssim, d’aparença russa com tots els que veiem. També són de pel·licula, grossos de colors o els vells de fusta i ferro que em recorda als transport de jueus o al Long Way Round. El carril davanter. Soldats de camuflatge. Xulíssim estar aquí. Zamii/Zamen Uud. Parlo amb el nanu alemany que no es desenganxa de la seva novia, amb pinta de prepotent i poc femenina.
Després de sopar i quan tot torna a estar en marxa, ens posem a dormir. Ens han donat llençols i coixineres i manta, que estava als llits al pujar al tren. Dubto si dormir a dalt o a baix per si ve algú (tenim llitera de sobre i sota) però al final ens posem totes dues a les de baix. Jo a la que no em tocava. Podem tancar al porta per dins i així ho fem tot i que no sembla que ningú toqui res. Els mongols miren molt però crec que és més pq ets confons de compartiment que xafardaria.
Dormim una colla d’hores, quan em desperto ja és aviat al matí. Em recorda al viatge en tren a Varanasi. Continuem en desert. Em desperto abans que la Judit. Veig pobles. Tot marró, polsós. Alguna persona que va a treballar però tot bastant desolat de gent, suposo que és perquè encara és molt d’hora. Estic al·lucinant, només fa unes hores que sóc a Mongòlia, i encara he dormit tota l'estona, i ja estic al·lucinant amb el que veig.
anem avançat, no deixo de mirar tot el que veig. No em vull perdre ni un moment ara que es de dia. Tot és arid. Cases curioses, algun edifici que sembla institucional, alguna persona puntual. facinant.Ja hi ha verd, muntanyes baixes, gers! el tren serpenteja i fa grans corbes que mirant per la finestra veus tota la llargada per davant, com les pelis. Queda poc per arribar. Cavalls, gent, animals. Les estepes, els gers, les corves de les vies, nosaltres traient el cap per la finestra. èpic!
Entrem a la ciutat, edificis lletjos comunistes, alguns amb aires de grandesa però construits amb materials bàsics i pintats, res de pedres pulides ni marbres ni vidres. Arribem a l'estació i ens afanyem a baixar, i ja ens recullen. Hora exacte. Tot és molt ràpid, amb prou feines tenim temps de girar el cap i mirar l'estació. Li faig la foto a Ulan Batar escrit en cirilic. Pugem sota un sol de justicia al 4x4 nou impecable negre brillant amb seients de que semblen de pell. Trànsit, gent feinejant a les voreres, molt de moviment. Molt de sol però impressió de ciutat grisa, potser per la pol·lució potser pels colors al meu voltant. Anem cap al centre, ens porten a l'alberg: una mena de pati tancat amb una gran porta metàl·lica. Gent amunt i avall. Ens dona la impressió que és lletja la ciutat.
Nassan, dona petitona molt simpàtica
Deixem coses a l'habitacio: mooolt xula per ser Mongolia
Parlem amb Nassan del viatge que volem i de que potser serem tres, de que vull veure un orfenat, ...deixem el Gobi per falta de temps i totes dos triem el nord: khovsgol, Siberia mongola.
Diners uns 350 dolars/euros(?no ho recordo- comprobar amb j) per persona. Escup tant tranquila mentre està asseguda a la taula tot parlant amb nosaltres, i nosaltres donant-nos cops de peus com dient "has vist això?" Uf quin fàstic. No sé si tenia una palangana o ho feia al terra pero realment fastigós veure el fil blanc gruixut de sucs corporals que treia per la boca. Es veu que és normal allà.
A les 8 hem quedat amb la K per comprar papers i coses per l'orfenat, anem als grans magatzems i comprar menjar pel viatge - descriure grans magatzems i carrers- i sopar.
Koreà a Peace Avenue, prop d'on s'està ella. Aproximació
No comments:
Post a Comment