Primera poo al camp mongol. Caminem una mica per trobar un lloc on no ens puguin veure, lo qual es una mica utopia. Cada nit ens hem pixat de riure amb la Judit perquè si no és un és un altre que va, ve, arriba o mira vagis on vagis. A més també em ve la regla. Sort que anem preparades per tot. A veure, us explico: lligo el paraigua a la sabata amb els cordills de les botes, intento tapar-me una mica no sigui que vingui algú, la qual cosa és més que probable en aquestes terres on sembla que no hi hagi ningu a la vista i sempre surt un home a cavall del no res. No cal que vegin certes coses, no? Buenooo un xou. Esmorzem, recollim i marxem. Parem a dunes molt xules. Aquí ja hi veiem cotxes de turistes occidentals, dos o tres, no gaires però més que el que hem vist fins ara! L’altre noia s’arregla molt al ger, la cara, els cabells, etc nosaltres passem de tot, ens passem la tovalloleta humida i desodorant i avall. Tornarem a estar plenes de merda en un moment amb la pols que hi ha per aquestes terres viatjant en 4X4. Tenim les dunes a tocar.
Anem a Kharakhorum, al monestir Erdene Zuu. L’antiga capital de Mongòlia a l’època del Genguis Khan. És el monestir que he vist a llibres, el de les 108 stupes, que guai ser aquí. No hi ha res ni enlloc que amb diners puguis arribar.
Un pet de calor que fa, i no tenim aigua. El lloc espiritual decepciona una mica perquè està ple de paradetes, necessàries d’altra banda, de menjar i gent amb àligues per fer-te la foto. Entrem, comprem aigua, tenim una noia que ens fa de guia i ens explica la història i simbolisme de cada objecte o mural o tanghka que veiem a mesura que anem entrant a les diferents sales/temples. És a dir els que queden en peus que no van ser destruits pels xinos en el seu moment...Sabíeu que el budisme a Mongòlia només fa uns anys que s’hi va introduir, unes poques dècades! Originàriament hi dominava el shamanisme...i amb els xinesos, russos i el comunisme, s’hi van prohibir les practiques religioses. Absolutament tot el que veiem té alguna mena de significat: els colors, els dibuixos, les formes, les estatues, ... i recordar-sen sembla ser una missió difícil.
Entrem tb al labavo on hi ha aigua i sabó i flushing toilets!!!!!!!!!!!!!! Estem emocionades. Les mans es fan netes de nou. Ens trobem a la Amazing American woman del tren, fa gràcia trobar-se algú quan amb prou feines hi ha turisme en aquesta època de l'any. La veritat és que hem tingut sort, o ho hem planejat bé, perquè de turistes, fins a la tornada a UB, ben pocs.
Entrem en un ger on hi ha monjos recitant. Demanem a una noia què passa allà i resulta que pots pagar perquè et facin una pregària, però no entenem bé com funciona i la noia s’impacienta i la comunicació és difícil però acabem pagant per una pregària: jo per l'avi, que al Juliol l'operen del pulmó i la family en general, i així cada una escrivim en un mateix paper pel que volem que ens resin, ho donem a un monjo d'ulleres fosques que sembla que ho faci de mala gana.
Un menja i llepa el vol de iogurt, altres llegeixen el diari, un amb una mena d’ulleres de sol, they are mumbling. Ens asseiem per la pregària i gairebé ens ignoren i quan ho fan, mumble! Sembla que passin de tot. Cool to see Mongolians around. It’s a common destinations for Mongolians here. They are wearing their deels, traditional dress. Al monestir principal hi ha monjos, i una dona que recull bols, no entrem fins que ens diuen que podem entrar però no sembla agradar massa que fem fotos.
Fa calor i hi ha una llum molt forta a l’exterior. Estem en una esplanada molt extensa. Encens i fum i gent tirant-se’l a la cara.
Dinem allà koshoor, ens vol convidar el conductor però paguem nosaltres... dos empanades de xai, les seves 4 estan molt més farcides que les nostres. Ell dina amb una dona, davant nostre. Està boníssim. A elles no els agrada tant com a mi. Repetim.
Marxem i demano anar al ... monestir entre això i kharakhorum...? . no ens cobren entrada, hi ha monjos jovenets i més grans, menjant o algo i puc fer un parell de fotos abans que un em digui que no en faci, després de tant mirar ens conviden a entrar a la sala, fem una ullada respectant molt al nostre pesar el no fer fotos i un ens acompanya i ens obre les portes d’un altre edifici on la judit i jo hi deixem una petita donació com és tradicional quan visites temples,té 20 anys i és seriós. És genial haver vist monjos en el seu dia a dia i ni un turista aquí. Ddesprés ens fan passar a una botiga MIM (Made In Mongolia) però no comprem res. I a l’obrir la porta ja hi ha la paradeta al costat. HI ha un munt de cosetes que ja justifiquen el viatge i fan que hagi valgut la pena fer-lo!
El paisatge de camps i camps i muntanyes com una catifa verda, les formes de les muntanyes que em recorden a Escòcia a vegades i a Islàndia altres, Després les pedres que veiem avui, punxegudes i piquellant la gran catifa verda...Parem en una gran esplanda perquè punxem. Estem al costat del que es considera un aeroport (rural). Embadalides. Faig un video. Aqui en algun moment li dic a la K que li agraïria que no penges fotos meves sola al facebook, crec que no se li posa massa bé i fa algun comentari i a partir d’aquí deixa de fer-me tantes fotos com fins ara va fent.
Marxem i ens dirigim cap a la Vall d’Orkhon. La K es queixava de que total per veure un salt d’aigua potser no valia la pena però nosaltres no diem res. Cotxe i cotxe passant per uns paisatges increíblement espectaculars. Verd, suaus muntanyes, animals, pedra volcànica escampada pel terra, em sentia agraïda de tenir la oportunitat de veure-ho. Se’m neguen els ulls del paisatge. Riu, arbres,... arribem on el conductor volia arribar ja de fosquet i diu...: “family there isn’t”. S’esperava trobar algú que li van dir que si ho necessitava sempre serien allà i resulta que no hi són. Al final ens quedem a un tourist camp on estem sols però no tenen meat, per tant, això sembla voler dir que no ens fan sopar. El conductor va quedar alleugit quan vam dir que no passava res pq no tinguessin carn, pq era fosc. Mengem de lo nostre, noodles xinesos i mongols, què sinó? Jejeje.
Hi ha un moment que el conductor devia voler parar i ens diu “maybe pictures?” i jo: “maybe?” volent dir: “estàs de conya? Evidentment que farem fotos!! Això es espectacular!”
Ric moltíssim amb la Judit: se’n riu de lo brutes que anem, dels homes, de lo morena que va estant i la merda, sexe... i el “it’s amazing” and noodles. Quan vaig jo al darrera ella i jo riem molt, a més que cada cop que fem un bot amb el cotxe em pixo de riure pq tot bota i nosaltres gairebé toquem al sostre! Ens anem alternant amb la K l’anar al davant, segons li vingui bé a ella perquè a mi en el fons tant me fa, i la J tria el darrera.
Flipem de com s’orienta la gent en aquestes terres tan immenses, sense carreteres (només roderes), amb bifurcacions que totes semblen anar allà mateix i sense ni un rètol. Ni amb GPS et pots moure per aquí. No hi ha cobertura de mòbil tampoc.
NIT Estem en un tourist ger camp per nosaltres 3/4. Un ger elevat per nosaltres, amb una mena de pica a fora. Hi ha lavabo? No ens fan menjar perquè segons diuen no tenen “meat” és perquè no volen cuinar. Nosaltres menjariem qualsevol cosa, no cal que sigui carn però ells no ho saben i potser els trenquem esquemes mentals. Mengem noodles, per variar, a la llum d’una espelma dins el ger. És una passada lo bàsic que és tot, lo acollidor i lo familiar que deu ser. Com a pagès fa anys.
No comments:
Post a Comment